(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
La crònica política s’assembla cada cop més a una mala pel·lícula d’acció plena de trets, emboscades i «ara ve quan el maten» als que no se’ls hi veu el sentit. Pur entreteniment, com si no estiguéssim parlant del futur del país.
Se celebren votacions parlamentàries i la notícia és quantes n’ha guanyat o perdut el govern. Queda per a un altre dia, o mai, la reflexió sobre la matèria votada.
S’ha celebrat al Parlament de Catalunya el debat de política general i ha cridat l’atenció que el govern no hagi aconseguit fer aprovar una resolució sobre un «acord de país» per l’habitatge. La derrota vol dir que no tindrem pressupostos? La presidència d’Illa està amenaçada? És un toc d’atenció de les crosses de l’executiu, que li diuen: et puc fer caure quan vulgui?
Així es focalitzen moltes de les anàlisis quan, el realitat, haurien d’il·luminar un fenomen escandalós: el Parlament de Catalunya és incapaç d’arribar a un acord de base per encarar la qüestió de l’accés de tothom a l’habitatge, cada cop més difícil per la cursa desenfrenada dels preus.
La cambra catalana, on estan representats els grans partits polítics, els que governen, han governat o volen governar, ha llançat un missatge d’indiferència davant el problema que els catalans consideren avui com el més important.
Els analistes atribueixen aquest escàndol a la fragmentació parlamentària. Potser m’acusaran de populista, però la fragmentació s’esvaeix quan els diputats s’ajusten els sous i les dietes, posem per cas. Apareix, en canvi, quan es parla d’allò que afecta el present i el futur dels vuit milions. Llavors, massa sovint, s’imposa el tacticisme que pensa en fotre l’altre partit o ajudar-lo perquè m’ajudi. Com si la vida fora de les parets de la Ciutadella no tingués cap rellevància.
Potser hi hauria motius per qüestionar el sistema electoral que porta a la fragmentació, però la Constitució dicta que ha de ser proporcional. El marge de maniobra és escàs, tot i que no seria impossible reforçar l’estabilitat amb algunes modificacions. Tanmateix, els canvis seran sempre bloquejats pels que hi sortirien perdent. Per això encara no s’ha redactat la llei electoral que exigeix l’Estatut i funcionem amb els mateixos escons per províncies del 1979 i la normativa espanyola.
Però res de tot això no justifica que el Parlament del 2025 sigui incapaç de posar-se d’acord per encarar el drama de l’habitatge. Vergonya, cavallers, vergonya, els diria el rei en Jaume.