Sánchez s’embolica amb la rojigualda: tremolem?

El «No a la guerra» del 2003 va tenir un ressò especialment massiu a Catalunya, amb en l’enorme manifestació de Barcelona i la transformació de la seva imatge en icona internacional. Al la mobilització hi va contribuir el fet que l’Estat espanyol s’involucrés en l’aventura bèl·lica de George W. Bush la per decisió de José María Aznar; per ser més precisos, l’Aznar de la majoria absoluta que havia substituït el català a la intimitat per la mandolina de la laminació autonòmica. Per això la protesta contra la guerra, és a dir, contra Aznar, va ajuntar al carrer els nacionalistes de diverses intensitats amb les esquerres d’obediència o fraternitat espanyoles. Només en quedava fora el PP (Ciutadans i Vox no havien nascut), que a les eleccions catalanes del mateix any va treure 9 nou diputats sobre 135.

Avui, al cap de gairebé un quart de segle, quan han passat per la Generalitat set presidents de tres colors diferents, el «No a la guerra» no va contra el govern espanyol sinó que parteix justament de la Moncloa, i per això és susceptible de ser contemplat des de Catalunya amb una barreja de comunió i desconfiança. Comunió perquè la ciutadania catalana té molt escasses simpaties per Donald Trump en general i la seva aventura iraniana en particular, que ara com ara està tenint conseqüències doloroses en el preu dels carburants, pròleg d’altres efectes inflacionaris. Desconfiança perquè la consigna ha estat llançada pel president espanyol, Pedro Sánchez, a qui miren amb diferents graus de recel –del més prudent al més abrandat– tots els partits catalans excepte, naturalment, el PSC, el qual, és cert, presideix la Generalitat, però amb els suport de només un 28% dels votants (equivalents a un 15% del cens).

La idea que circula per l’univers independentista es podria expressar d’aquesta manera: estem en contra de la guerra però tenim por que Sánchez ho aprofiti per tornar-nos a fotre. I per confirmar la temença, vet aquí que el monclovita s’embolica amb la bandera espanyola per escampar la bona nova de la seva pacífica determinació. Ha vist en el seguidisme trumpista de Vox i en la desorientada de Feijóo una gran oportunitat per discutir-los el monopoli del patriotisme: quina pàtria defensen els que s’ajupen al dictat de la Casa Blanca?, pregunta als qui li han retret els pactes amb amb ERC i Bildu. Però quan la Moncloa es nacionalitza, les perifèries tenen tot el dret del món a esperar urpades centralitzadores.

Bacardit i Perramon flairen d’on ve el vent

 

Això s’anima. Sergi Perramon ajudarà Ramon Bacardit a lluitar per l’alcaldia de Manresa. L’aconseguiran? El «pacte de la Llum» sumarà els vots que van obtenir per separat a les darreres eleccions? N’afegirà de procedents d’altres llistes? O en restarà, com passa de vegades si una part dels votants no veu clara l’aliança? La resposta definitiva la sabrem l’any que ve, quan es tanqui el recompte electoral, i una de provisional la tindríem si algú pagués el cost una enquesta fiable (que requereix centenars d’entrevistes). El que tenim, de moment, són els resultats del 2023 per fer uns quants números, sense gaires pretensions.

Si es repetissin els resultats del 2023, la suma del votants ocuparia el primer lloc amb vuit regidors, els mateixos que tenen ara per separat. La majoria absoluta se situa en tretze, de manera que per aconseguir-la haurien de convèncer els titulars de cinc dels altres escons, repartits igual com ho estan ara: 7 d’ERC, 4 del PSC, 3 de Fem i 1 de Vox. Però potser no caldria: el fet de ser el més votat donaria l’alcaldia a Bacardit si no es formés una aliança alternativa amb majoria absoluta.

Això passaria si es repetissin fil per randa els resultats de fa tres anys, però les raons per esperar variacions són nombroses. Per exemple, fa de mal dir si tots els votants d’Impulsem repetirien, o bé una part se’n desentendria. Aquests darrers ¿anirien a Bacardit per enyor convergent, o se n’allunyarien justament pel mateix? Al revés: Impulsem podria rebre vots que abandonessin Bacardit per la seva deriva? O aquests anirien a ERC? I si es presenta Aliança Catalana disposada a robar vots per la dreta? O si el Front Nacional, pel qual es va presentar Perramon, fes llista amb gent pròpia i d’Aliança? Alhora, cap dels altres partits té garanties de mantenir els resultats, i la regla d’Hondt pot fer estralls. No oblidem tampoc la «prima d’alcaldia» o tendència dels municipis a repetir alcalde si no n’ha fet cap de molt grossa.

En tot cas, els líders coalitzats han ensumat el vent i estan convençuts que el vaixell que llancen a la mar (o al Cardener) el tindrà de popa. El missatge que relaciona les pors d’un temps incert amb una percepció exagerada de la immigració (sobretot, la pobra) està fent fortuna i alimenta els grups que el converteixen en la seva principal pancarta, mentre perjudica els qui aposten raonablement pels matisos.

(Article publicat el 8/3/2026 a Regió7)

El 'patriotisme de la pau' antiamericà de Sánchez Supertàctic

Pedro Sánchez és un punyeter. Un murri, si ho volen més nostrat. Davant l’emprenyada hiperbòlica de Donald Trump, ha desenterrat el «no a la guerra» que fa vint-i-tres anys va treure centenars de milers de persones al carrer contra el suport espanyol a la invasió de l’Iraq per part dels Estats Units. «No serem còmplices de quelcom dolent per al món per por a les represàlies» ha estat la resposta a les amenaces trumpistes. Crida nacional al patriotisme de la pau contra l’imperi de la guerra que al llarg de la història ens ha castigat més que no pas ajudat. Apel·lació a les arrels profundes d’un antiamericanisme polític compatible amb el consum dels seus productes culturals i fins i tot gastronòmics. Com els insurgents de La vida de Brian, romanitzats però contraris a Roma.

És l’ombra allargada del 98. El 10 de desembre de 1998 es va signar el Tractat de París pel qual Espanya reconeixia la independència de Cuba i cedia als Estats Units les Filipines, Puerto Rico i Guam. Va ser el preu de perdre la guerra de Cuba, promoguda per la burgesia independentista de l’illa, que la intervenció de Washington va decantar en poques setmanes. S’hauria pogut evitar amb concessions polítiques, però Madrid s’hi va tancar. A parer de molts historiadors, el «desastre del 98» va crear prosperitat en reconduir cap a la península les energies malgastades a ultramar, però la ferida moral va durar i perdurar perquè culminava la desaparició de l’imperi on mai no es ponia el sol.

«Els valents d’a bordo no varen tornar / tingueren la culpa els americans», diu l’havanera El meu avi, que tanca (o tancava) les cantades estiuenques. No només «ens van prendre» Cuba (on hi havia molts interessos catalans) sinó que després de la Segona Guerra Mundial van deixar Franco al seu lloc i fins i tot el van apuntalar com a fidel aliat anticomunista. I el 23-F el Departament d’Estat va parlar d’«afer intern». Ja només faltava que Donald Trump es dediqués a malparlar i insultar l’actual govern. La dreta hi suca pa, però molts espanyols se senten agredits: què s’ha pensat, aquest milhomes?

Ressuscitar el «no a la guerra» al cap d’un quart de segle no és una estratègia de política exterior a llarg termini sinó una tàctica de qui dia passa, anys empeny, com pertoca a aquest govern especialista a seguir la consigna del Cholo Simeone: «partit a partit». O, com deia Scarlett O’Hara a Allò que el vent s’endugué, «demà serà un altre dia».

(Article publicat a Regió7 el 5/3/2026)

Si la guerra és a la terra del petroli, mira el petroli

Durant la campanya electoral de 1992 que va dur Bill Clinton a la presidència dels Estats Units, el seu estratega James Carville va penjar al quarter general un cartell amb tres breus idees perquè tothom les tingués presents en adreçar-se als votants. Una dels tres era «l’economia, estúpid!». (Les altres eren «canvi vs. més del mateix» i «no oblidis l’atenció mèdica»). No era una frase per al gran públic sinó una consigna als propagandistes que s’havien d’adreçar a la gent en uns moments de recessió: «parla’ls de l’economia».

Avui, quan Donald Trump bombardeja Iran amb l’ajuda d’Israel, convé no perdre de vista la consigna de Carville i prestar atenció a l’aspecte econòmic de la qüestió. Això no va de canviar una dictadura per una democràcia (en tot cas, seria un efecte col·lateral); això va de moure peons, alfils, torres i cavalls en el gran i complicat escaquer mundial on s’enfronten Washington i Pequin, les dues grans potències econòmiques del moment. La una, consolidada, madura i amb problemes per mantenir l’hegemonia. L’altra, encara en fase ascendent però percebuda com una amenaça per l’indiscutible guanyador de la Guerra Freda. Els teòrics de la «trampa de Tucídides» creuen que aquestes situacions aboquen necessàriament a la guerra, però la destrucció mútua assegurada per les armes nuclears impedeix l’enfrontament militar directe.

Descartat l’apocalipsi, la guerra es lliura per altres vies, una de dels quals és sempre l’economia. Aquesta seria doncs, al mateix temps, l’origen i el mitjà de la confrontació. La dèria aranzelària de Donald Trump és un dels fronts de la batalla. Un altre és provar d’asfixiar la Xina per la banda del petroli que la seva economia necessita importar per no aturar-se. Veneçuela era un dels subministradors, i l’Iran n’hi ha estat venent amb descomptes espectaculars. La guerra escanya l’estret d’Ormuz, fa caure el subministrament de cru i gas i això perjudica moltes economies, però dona avantatge competitiu als Estats Units, autosuficient i exportador. Les seves grans petrolieres hi surten guanyant. Compte, però: el Japó va atacar Pearl Harbor a causa d’un embargament petrolier.

«Cui prodest», qui en treu profit. Aquesta ha de ser la pregunta, Si la guerra és a la terra del petroli, s’ha de mirar el petroli. I, naturalment, als fabricants d’armes, a raó de mil milions de dòlars gastats cada dia només pel bàndol ianqui. Els mercaders de la mort guanyen totes les guerres.

Pèrsia i Israel, històries mil·lenàries

Cir el Gran, rei de reis de l’imperi persa, va derrotar els exèrcits babilònics i es va apoderar dels seus territoris. Això va passar l’any 539 aC i una conseqüència va ser la tornada de milers de jueus a Palestina, d’on havien estat deportats mig segle abans per permetre als Bonney M. cantar Rivers of Babylon. Així d’antiga és la relació entre Israel i l’Iran, nom oficial de Pèrsia a partir de 1935.

La pertinença de l’actual Israel a l’imperi dels perses va durar gairebé dos segles, fins que el 332 aC va arribar Alexandre, seguit per les anades i vingudes dels hereus del seu imperi, la conquesta romana, la diàspora, un breu retorn dels perses, els bizantins, els successius regnes àrabs, l’imperi Otomà, el mandat britànic després de la Primera Guerra Mundial, i la creació de l’Estat d’Israel.

Si comptem que abans dels babilònics ja havien corregut per allà els faraons egipcis, el resum és que en la major part dels darrers tres mil anys l’indret ha format part d’algun imperi o regne forà, mentre que els temps d’independència han estat escassos i esparsos. I tanmateix mai no ha deixat d’existir un grup humà que, en les pitjors condicions de dispersió i persecució, ha mantingut la seva identitat com a poble, de la que neix el projecte de tornar a la terra dels avantpassats. Qui cregui que pot esborrar aquesta persistència amb bombes o míssils, no ha entès res. Les monarquies àrabs ho han acabat veient; el règim iranià, no, o això fa veure.

Pèrsia també ha estat conquerida i reconquerida per altres imperis al llarg dels segles, però a diferència d’Israel, son molt més llargues les èpoques no només d’independència sinó de constituir ella mateixa el centre d’un imperi amb extensos dominis. L’actual etapa de sobirania neix fa més de cinc-cents anys, durant els quals ha tingut expansions i reculades territorials considerables, però mantenint en el nucli una identitat lligada a la llengua i a la versió xiïta de l’Islam, a diferència del sunnisme que predomina als estats àrabs. Són noranta milions de persones que se saben hereves d’una història llarga i gloriosa, avui oprimides per un totalitarisme execrable però no per això disposades a obrir graciosament les portes a un invasor occidental i «satànic». Israel i Estats Units haurien de saber-ho, i probablement ho saben. La qüestió és si tenen alguna carta amagada per canviar el règim sense ocupar el territori. o, fins i tot, si realment volen canviar-lo o només esdentegar-lo i impedir-li vendre petroli a la Xina. 

Menys alumnes per classe beneficia més els mestres que els alumnes, segons un estudi

Esade ha publicat un estudi que qüestiona l'eficàcia de reduir el nombre d'alumnes per aula en relació al seu cost. Segons el el resum executiu del document: 

1. La reducción del tamaño de clase no mejora el aprendizaje de forma eficaz.

2. Los beneficios principales no recaen sobre el alumnado, sino en los adultos (docentes y familias). Esto ayuda a entender la alta demanda social de esta política y la receptividad institucional ante ella, pese a su impacto limitado sobre el aprendizaje.

3. Esta política requiere una inversión elevada y genera un impacto reducido sobre el aprendizaje. La evidencia disponible sugiere que otras intervenciones —como tutorías intensivas, políticas docentes o programas tempranos— ofrecen un rendimiento relativo mayor por euro invertido.

4. Las bajadas de ratios solo serían justificables, en el mejor de los casos, si se aplican de forma focalizada en centros con alta disrupción o con necesidades específicas, pero siempre combinadas con prácticas que amplifiquen sus efectos.

5. En definitiva, si el objetivo prioritario es mejorar los resultados académicos y el bienestar del alumnado, así como reducir la repetición, la evidencia analizada indica que la reducción generalizada de ratios no se encuentra entre las políticas más eficaces para alcanzar ese fin.

Es pot obtenir el document a https://www.esade.edu/ecpol/ca/publicaciones/clases-mas-pequenas-impactos-limitados-para-inversiones-elevadas/

Si falten patates, planta patates; si falten pisos, construeix pisos

Si notes que comencen a faltar patates, torna’n a plantar, i no estalviïs terra ni planter. L’escassedat es pot deure a moltes raons, des que les velles s’han fet malbé fins l’arribada d’un munt d’alemanys que no paren de demanar «kartoffelsalat», però tant se val: planta patates per tenir patates.

Si notes que falta habitatge, planta habitatge i així en tindràs d’aquí a un temps. Potser mentrestant hauràs de gestionar l’escassedat, però si no plantes, no la solucionaràs. No pots esperar que els demandants de pisos desapareguin espontàniament del mapa.

La patata es pot collir al cap d’uns mesos de plantar-la –l’espera depèn de la varietat–, mentre que els habitatges difícilment es poden lliurar el mateix any en què s’ha decidit construir-los. Dit això, cal afegir que tots els sectors involucrats es queixen que la lentitud dels tràmits allarga extraordinàriament els terminis. És com si per resoldre un episodi de manca de patates haguessis de passar-te dos anys fent papers abans de plantar les que necessites. Mentrestant, les poques unitats de tubercles que queden als magatzems augmentarien de preu i només les comprarien els estrangers rics.

L’asfíxia burocràtica no ajudaria gaire a resoldre la crisi de les patates, però tampoc no seria de cap utilitat que els polítics, siguin governants o de l’oposició, es passessin el dia tirant-se pel cap presumptes solucions que no ho són i poden tenir efectes secundaris. Amb la manca d’habitatge passa més o menys el mateix.

Tanmateix, l’administració gaudeix d’un avantatge: com que la burocràcia és cosa seva, té a l’abast les eines per escurçar al màxim els terminis quan ella mateixa necessita els permisos. Si és el govern el que decideix plantar patates, pot reformar la normativa i exigir als funcionaris que no l’entrebanquin. I si s’arromanga per aixecar promocions d’habitatges, ha de forçar l’agilitat equivalent. Ho fa? Vist des de fora, no ho sembla. Atesa la gravetat de la crisi, hores d’ara ja s’haurien d’haver posat els fonaments de desenes de milers d’edificis.

Reconeguem-ho: el món s’ha fet tant complex que es resisteix a la prospectiva i no veiem a venir els canvis. Convé esmolar el nas d’endevinar el futur, però també tornar-nos flexibles a l’hora de donar respostes als reptes que ens agafen desprevinguts, sigui en el camp de l’habitatge o en el de la patata, que és, com cantava La Trinca, «un assumpte molt pelut».

(Article publicat a Regió7 el 28/02/2026)

Joan Carles no ha tornat perquè no ha volgut. Feijóo, de què vas?

Hi ha una dita castellana, «aprovechando que el Pisuerga pasa por Valladolid», que descriu la introducció oportunista i forçada d’un tema en una conversa. Doncs aprofitant el Pisuerga dels documents sobre el 23-F, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, ha demanat el retorn del rei Joan Carles, ara mateix establert a Abu Dhabi. La raó, segons el polític, és que els documents desclassificats mostren que el monarca no només no va ser còmplice del cop d’Estat sinó que el va aturar.

A veure si ens entenem: Joan Carles no va marxar pels dubtes sobre el seu paper en el 23-F. Si fos per això, hauria abdicat i s’hauria amagat fa molts anys, tants com aquests dubtes han estat circulant. Però si va marxar cobert de vergonya no va ser per això sinó per una conducta personal poc exemplar i per les investigacions sobre l’ocultació a Hisenda un munt de milions que no s’adeien amb les aportacions de l’Estat a la Casa Real.

Segona cosa: ara mateix la justícia espanyola no li reclama res. Les seves carpetes fiscals han estat oportunament tancades. De fet, de tant en tant viatja ostensiblement a Espanya, participa en regates gallegues, visita la part de la família que no li tanca la porta, i cap policia no l’ha anat a detenir amb una ordre judicial. Ergo, si volgués ja hauria tornat. No cal que el PP li ho proposi.

Feijóo és lliure de fer el que li sembli, però no s’acaba d’entendre que surti a promocionar algú de qui milions d’espanyols tenen una imatge negativa. La foto de l’elefant i l"amiga especial" s’ha superposat en la memòria a la intervenció televisiva del 23-F.

Integració, multiculturalitat, expulsió

Una  cel·lebració musulmana de la festa del xai a Manresa

No fa tant que les actituds respecte a la immigració procedent d’altres cultures es dividia, per pintar-ho matusserament, entorn de dos pols: la integració i la multiculturalitat. La integració propugna la necessitat d’orientar l’acció política, social, cultural i econòmica cap a l’objectiu que les persones nouvingudes i les arrelades comparteixin uns mateixos trets culturals, bàsicament els de la societat d’acollida. L’idioma és un element central d’aquest objectiu, que inclou des de les maneres de vestir fins els costums i les aficions del lleure, passant pel paper de la dona i el concepte de família. Integració és Michael Corleone parlant en anglès millor que en italià, allistant-se per lluitar amb els Estats Units a la Primera Guerra Mundial i prometent a la seva parella que no seguirà els «negocis» familiars, abans que l’atemptat contra el seu pare i l’assassinat del seu germà l’empenyin al costat fosc. El multiculturalisme, en canvi, admet i fins i tot celebra la coexistència en un mateix territori de cultures diferents amb escassa voluntat d’interpenetració, que mantenen l’idioma, la religió, els costums, les aficions i els preceptes morals, inclosos els que fan referència a la família i al paper de la dona. Per als defensors d’aquesta fórmula, que saluden l’assistència de les autoritats locals a la festa musulmana del xai, acceptar la diversitat fa més forta la comunitat en el seu conjunt. Per als contraris, la força només és tal quan tothom comparteix els trets bàsics de la mateixa cultura; portat a l’extrem, l’Estat modern ha pretès aconseguir una sola nació, amb una sola llengua i una sola religió. Per fer-ho cal que la societat existent assimili les incorporacions com l’allioli assimila i integra el raig de l’oli. El problema arriba quan no és un raig sinó una ampolla sencera la que s’aboca al morter, i la barreja es talla. Si quan encara no s’ha assimilat una incorporació relativament senzilla, perquè la llengua és germana i la religió és la mateixa, n’arriba una altra en què tot és diferent, llavors al debat entre integració i multiculturalisme s’hi afegeix una tercera proposta: la negació. No creiem que vulguin integrar-se, ens semblen massa nombrosos per acceptar-los tal com són, i es posa en marxa la dinàmica que acaba en les propostes d’expulsió massiva, derivades d’un procés per culpar-los de tots els mals reals i imaginaris. I en temps de desconcert, de malestars no en falten.

Llop Astut, Pica-soques, Falcó, Tapir i Mosca no eren 'therians'

Llop Astut, Pica-soques, Falcó, Tapir i Mosca. Els noms el sonaran si van llegir la revista Cavall Fort en els seus inicis, fa més de seixanta anys. Són els membres de la Patrulla dels Castors, un grup de minyons escoltes que van començar les seves aventures dibuixades l’any 1954 en francès i a partir del 1963 en català. Però, malgrat els noms, no eren cinc animals més o menys antropomòrfics en un entorn igualment zoològic, com a les pel·lícules d’animació, sinó cinc nois d’entre dotze i quinze anys en un entorn humà realista. A casa o a l’escola eren Joan, Miquel o Frederic, però en una part del seu temps lliure es posaven l’uniforme blau, amb fulard groc, i s’anomenaven entre ells segons els respectius àlies amb la més gran naturalitat: «Vigila, Mosca!», «Què passa, Llop Astut?».

Això sí, no es caracteritzaven per assemblar-se al seu animal com fan els anomenats therians, que diumenge passat van exhibir-se a diferents ciutats (i a Barcelona foren agredits per grups de brètols curts de feina i de cervell). No només es disfressen amb més o menys cura sinó que imiten el comportament dels seus referents: van a quatre potes, borden o miolen, s’oloren... Tot plegat no passaria de semblar una comparsa de carnaval que ha perdut la rua si els protagonistes no hi afegissin una xerrameca quasi argentina per dir que expressen la personalitat animal descoberta en les profunditats de la seva psique. I jo que m’ho crec. No es pensin que han inventat res: un episodi de la sèrie CSI del 2003 tenia per escenari una festa al·lucinant de la «subcultura» furry fandom, amb una gran despesa de producció en vestuari i maquillatge.

A les historietes dels Castors, que en francès es van publicar durant quaranta anys, Llop Astut era decidit i líder; Pica-soques, enèrgic i persistent; Falcó, intel·ligent; Tapir, grassonet de budell buit, i Mosca, simplement menut. Els àlies intentaven expressar la personalitat de cada noi, si bé els dos primers són un invent del traductor al català, ja que en els originals del belga Jean-Michel Charlier el nostre Llop Astut es diu Poltre Perspicaç, i Pica-soques, Gat Generós. M’imagino que a la França i la Bèlgica de 1954 els poltres eren més ben vistos que els llops, encara que de la carn dels primers se’n fes estofat.

Que cadascú es diverteixi com millor li sembli sense perjudicar a tercers, així que benvinguts siguin els therians si animen el paisatge de les ciutats, i un record entranyable per a la patrulla dels Castors.

«Lo de Rufián» ja té enquesta

Això que promou en Gabriel Rufián («lo de Rufián», a la premsa en castellà) ja té enquesta. L’ha publicada elDiario.es, que és d’esquerres, i ve a dir que la unió de les esquerres EP (a l’Esquerra del PSOE) aconseguirien entorn als seixanta diputats i reduirien el marge de la majoria absoluta PP-Vox. Serien la quarta força, a poca distància dels d’Abascal.

L’enquesta parteix d’una hipòtesi en la que es presenten junts, a tot arreu, Sumar, Podemos, ERC, Bildu i BNG, però ja sabem que ERC no renunciarà a presentar-se pel seu compte i ara mateix sembla poc probable que els Comuns renunciïn a fer-ho i demanin el vot per als republicans (una part de l’electorat dels Comuns no vol saber res de cap mena d’independentisme).

Però la proposta Rufián no està pensada per a Catalunya sinó per a les províncies espanyoles sense partits territorials en les que, a causa del baix nombre de diputats que elegeixen, la divisió de les esquerres dona suma zero i només la unió els permetria aspirar a entrar en el repartiment.

Segons l’enquesta, ara mateix la unitat no seria suficient per impedir que PP i Vox sumessin majoria absoluta de diputats, però les eleccions no se celebraran demà. D’aquí a que es convoquin el projecte es pot haver desenvolupat i crescut, ja que és atractiu per a votants progressistes que estan fins els nassos de tot plegat (també de la fragmentació de l’espai) i tendeixen a l’abstenció.

La unitat de les esquerres EP és un clam dels seus votants potencials. Fer-hi oïdes sordes és posar la catifa a la dreta.

Junts Manresa vol reforçar-se en previsió d’Aliança Catalana

Ramon Bacardit i Sergi Perramon (d'esquena) en un restaurant

L’any 2019 ERC i Junts pràcticament van empatar a les eleccions municipals de Manresa. Un minúscul grapat de vots va permetre a Marc Aloy reclamar l’alcaldia com a força més votada, tot i que la va cedir un any a Valentí Junyent per tal de governar amb pacte.

Al cap de quatre anys, a les municipals del 2023, ERC, va perdre més de tres mil vots, i Junts, més de quatre mil. Aloy va tornar a ser alcalde com el menys damnificat d’un desastre compartit, ja que la suma dels dos va passar del 56% al 43% dels vots.

On van anar aquests vots? En gran part a dues forces noves: Impulsem Manresa, amb Joan Vila al davant, i Front Nacional, amb Sergi Perramon. Entre els dos van sumar més de 3.700 vots, equivalents a un 15%. Una xifra molt semblat al 13% perdut per ERC+Junts.

Era lògic pensar que la caiguda dels uns i l’ascens dels altres funcionaven com a vasos comunicants. Però, en quines direccions? Manresa no és prou important perquè s’hi facin enquestes que ajudin a entendre els transvasaments.

Vila va decidir pactar amb Aloy la seva entrada al govern, perquè fora del govern no es poden fer coses, i Perramon no va ser-hi ni tant sols convidat.

Artur Mas va venir a Manresa i va dir que Junts hauria de reconquerir l’antic espai convergent llançant l’ham a les formacions que s’hi podrien considerar incloses, i Ramon Bacardit va entendre que la traducció manresana era sumar Vila i Perramon a un projecte capaç de plantar cara. Els resultats del 2023 no sumen, però sempre es pot confiar en el desgast del govern i al factor multiplicador de la unitat.

Vila no s’hi ha posat gens bé, ara com ara, però Perramon i Bacardit avancen posicions, o això diuen les informacions degudament filtrades. Què tenen en comú? L’agenda conservadora: seguretat, empadronament i okupacions, tot lligat més o menys explícitament a la immigració. Ja fa temps que els plens municipals evidencien la coincidència.

Bacardit vol sumar la mena d’elector nacionalista que va votar Perramón, però no ha de perdre de vista que el maig de l’any que ve tindrà Aliança Catalana entre les opcions electorals. O potser justament el fet de ser-ne conscient motiva la maniobra.

Ha fet el cim la Sagrada Família, el gran monument de la religió turística

La Sagrada Família de Barcelona ha culminat la creu de la torre principal, dedicada a Jesús, que amb els seus 172 metres confirma el temple com l’edifici religiós més alt d’Europa, en el sentit estricte de «religiós». En un sentit més ampli hi ha torres d’altura molt superior dedicades a la religió dels negocis, concebudes amb aquesta finalitat; en canvi l’obra de Gaudí va néixer de la devoció catòlica tant de l’arquitecte com dels autors dels donatius que van permetre començar les obres i fer-les avançar, això sí, a pas de tortuga durant molt de temps. La primera pedra es va col·locar el 1882 però des de llavors fins a mitjans del segle XX només es va construir, de rellevant, la façana del Naixement, de manera que la silueta del temple va ser durant dècades la de les primeres quatre torres. Fins el 1954 no es van posar els fonaments de la façana simètrica dedicada a la Passió, que es va enllestir al cap de més de vint anys. Els diners disponibles no permetien un ritme més accelerat, i ningú no s’atrevia a posar una data a la culminació del projecte, sobretot perquè el pressupost s’alimentava bàsicament dels fidels donants, i la societat catalana cada vegada era menys religiosa. Però llavors es va esdevenir una conjunció astral inesperada: els Jocs del 1992 van posar Barcelona al món i la van convertir en una meca turística alimentada pels viatges low cost i la fascinació universal per les formes gaudinianes. Multituds de seguidors de la nova religió turística van pelegrinar al monument en construcció, disposats a comprar les corresponents entrades (de 26 a 40 euros) i nodrir la font d’ingressos més important per pagar grues, paletes i picapedrers. Amb gairebé cinc milions de visitants anuals, dels quals un 87% són estrangers, el monument encapçala el podi estatal. Són tots catòlics? De cap manera. Són, com ja hem assenyalat, practicants de la religió mundial del turisme sense fronteres que no vol deixar rés espectacular ni emblemàtic fora del seus recorreguts. La Gran Muralla, el Taj Mahal, el Colosseu de Roma i la Sagrada Família. Aquesta podria estar dedicada als personatges de la Guerra de les Galàxies en lloc de a Jesús, Josep i Maria, i els turistes, contents i enjogassats, sortirien convençuts que la torre més alta és una antena interdimensional per rebre la força de La Força. Ben mirat, no s’espera que els visitants de l’Acròpolis creguin necessari adorar la deessa Pal·las Atena, titular del Partenó, oi?

Una opinió contra el soterrament dels Ferrocates a Manresa

Interessant article de Josep Centellas a Regió7, avui, contra el projecte de soterrament/prolongació dels FGC a Manresa fins la plaça d'Espanya. Reprodueixo la part que m'ha semblat més interessant: 

«El soterrament no té sentit. S’ha parlat de les dificultats geològiques, però no són greus. Encareixen l’obra, però no són insalvables. El problema greu és que estem davant d’una inversió de 50 milions d’euros que no captarà ni un sol passatger més. Això en transport públic és pecat capital. No s’hauria de fer ni que ens sortissin els euros per les orelles. Hi ha algun estudi sobre la demanda potencial de l’estació proposada? Si hi és, que ens el mostrin. Altrament, en ciutats com Manresa la demanda concentrada està en hospitals i universitats. Alhaia, amb més de 1.500 visites externes al dia i el pàrquing més gran del Bages (500 places i gairebé sempre ple) està a 600 metres de l’estació de FGC de Viladordis i a 24 de desnivell. La Fàbrica Nova (UPC) està a 240 metres i 18 de desnivell. La demanda també és elevada en zones d’alta densitat residencial com a Bases de Manresa (FUB). Fer una estació subterrània en cul-de-sac a plaça Espanya és renunciar per sempre a donar servei a aquestes grans demandes amb transport públic potent. I això sense guanyar ni un sol passatger.»

Visca la Pepa i casa per a tothom!

Els espanyols han de ser «justos i benèfics». El deure imperatiu no l’estableix la Conferència Episcopal en una carta pastoral, sinó la «Constitución política de la monarquia española» aprovada per les Corts de Cadis i coneguda durant molts anys com «la Pepa» per la data de promulgació, el dia de sant Josep de 1812. «¡Viva la Pepa!» havia estat un crit festiu amb un notable contingut polític.

També el governant tenia una obligació moral en aquell text: «L’objecte del Govern és la felicitat de la Nació, ja que la fi de tota societat política no és altra que el benestar dels individus que la componen». Que bonic, oi? N’hi hauria per envejar una llei tant benaurada si no fos perquè concedia tot el poder executiu, i la meitat del legislatiu, al monarca hereditari, i, entre altres perles, prohibia l’exercici de qualsevol religió diferent de l’oficial, que «és i serà perpètuament la catòlica, apostòlica, romana, única veritable».

En una part del món en la que han deixat emprempta les tres «religions del llibre» (jueus, cristians i musulmans) no sorprèn trobar-hi la creença que les coses passaran pel simple fet d’incorporar-les com a deure en un text constitucional. Si escrius que els ciutadans han de ser justos i benèfics, ho esdevindran. Si afegeixes que el govern busca la felicitat nacional, així serà. I si parles de «lleis sàvies i justes», dona-les per fetes. Amb la mateixa il·lusió, els legisladors del 1978 van omplir la carta magna avui vigent amb desitjos positius com aquests: «tots els espanyols tenen el deure de treballar i el dret al treball», «tothom té dret a gaudir d’un medi ambient adequat», o «els poders públics garantiran la suficiència econòmica als ciutadans durant la tercera edat».

Demà la constitució de 1978 batrà el record espanyol de longevitat. La fita no ha provocat entusiasmes perquè una majoria de ciutadans són crítics i demanen la seva reforma. Malgrat que les opinions es dispersen quan es pregunta: «i què canviaria?», un criteri coincident és que hauria de garantir drets socials elementals com ara... l’habitatge. Però resulta que ja ho fa! Diu: «tots els espanyols tenen dret a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Els poders públics promouran les condicions necessàries i establiran les normes pertinents per tal de fer efectiu aquest dret». El dret ja consta; això sí: inútilment, perquè el llibre dels drets no canvia la realitat per la força cabalística de les lletres, sinó per l’acció de les persones que s’hi inspiren, des del poder o des de la revolta.

(Article publicat a Regió7 el 19/2/2026)

L’acord Govern-Comuns apressa el traspàs de Rodalies Manresa

En l’acord Govern-Comuns sobre els pressupostos de la Generalitat apareix aquest compromís sobre Rodalies: «Assumir el traspàs de la R1 i iniciar el procés per les altres línies acordades R3, R2 sud. També la R4Nord i la R16». La frase conté una novetat important: parla d’una R4Nord que no apareix al llistat de línies de Rodalies i que, per tant, s’haurà de precisar on comença i on acaba. La R2Sud, en canvi, sí que és una línia reconeguda, i va de Barcelona (Estació de França) a Sant Vicenç de Calders (Coma-ruga) per Vilanova i la Geltrú.

La R4, en els llistats de Rodalies, és una línia extensa que uneix Manresa amb Sant Vicenç de Calders per Barcelona i Vilafranca del Penedès. En circumstàncies «normals» alguns trens que surten de Manresa acaben a l’Hospitalet de Llobregat, mentre que d'altres continuen fins a Martorell, Vilafranca o Sant Vicenç de Calders. En sentit contrari, una part dels trens que surten d’aquestes poblacions arriben fins Manresa i altres es queden a Terrassa.

És una sola línia, però per a la majoria d’usuaris en són dues: molt poca gent tant de la meitat nord com de la meitat sud l’agafa per anar més enllà de Barcelona. La lògica aconsella pensar que quan es parla de R4Nord s’està parlant del tram entre Manresa i Barcelona. 

La raó per segmentar la línia seria que les vies de la meitat sud, la que passa pel Penedès, són utilitzades per trens de mercaderies que circulen per altres territoris espanyols, i per això l’Estat no vol traspassar-ne el control. De fet, en aquest tram s’hi ha estat afegint un tercer carril per al pas de trens d’ample europeu en el marc del corredor mediterrani de mercaderies. Separar els dos trams permetria traspassar més fàcilment el de Manresa.

Així doncs, la línia de Manresa a Barcelona deixarà de ser la línia de Manresa a Coma-ruga. Això, és clar, si l’acord és efectiu i si la contrapart, que és el ministeri espanyol de desastres ferroviaris, s’hi posa bé. En aquest cas, els talussos i túnels envellits de la traça muntanyosa entre Sant Vicenç de Castellet i Terrassa passaran a ser un problema de la Generalitat.

Martorell, l'intercanviador ferroviari oblidat en l'acord Govern-Comuns

Estacions dels FGC (dalt) i Rodalies (baix) a Martorell, amb les vies
en paral·lel però sense comunicació durecta

L’acord entre el Govern i els Comuns per als pressupostos de la Generalitat inclou construir diversos «intercanviadors ferroviaris» per facilitar que els usuaris d’una línia passin a una altra. És el cas de la connexió entre R4 i R8 a Barberà, i la R8 amb els FGC a Sant Cugat i Rubí. És lamentable que, posats a fer, no inclogui un intercanviador molt fàcil de realitzar, l’absència del qual clama al cel: el de la R4 i els FGC a Martorell, on les dues estacions estan una al costar de l’altra, amb les vies en paral·lel separades per una simple tanca. Però per anar de l’una a l’altra cal sortir al carrer, pujar o baixar una rampa, caminar per un altre carrer, i entrar des de fora a l’altra estació. Seria d’una simplicitat absoluta resoldre aquest absurd, però passen els anys i no es fa el mínim edifici intermedi que ho permetria.

La proposta de Rufián per a l'esquerra de l'esquerra

«Quin sentit té que 14 esquerres que representen el mateix es presentin al mateix lloc?» s’ha preguntat Gabriel Rufián per promoure un acord de renúncies creuades perquè a cada província només es presenti la que té més opcions.

És probablement l’única manera que aquest espai obtingui representació en algunes de les moltes províncies on s’elegeixen pocs diputats, i eviti llançar milers de vots aigüera avall en benefici de Vox. 

Aprofitar millor els vots d'esquerres no restarà votants a Vox però li farà nosa a l'hora de convertir vots en escons. A les properes eleccions tot el que malbarati l’esquerra engreixarà la dreta.

El problema és que parlem de l’esquerra a l’esquerra del PSOE, un territori habitat per grups que avantposen la puresa a l’eficàcia, amb una tendència a la divisió pròpia d’una bassa d’amebes.

Els dirigents d’aquesta esquerra van per la vida amb moltes prevencions, disposats a no oblidar mai de la vida antigues ofenses. Encara hi ha gent que es dol de les paraules horribles que es van disparar les fraccions enfrontades en les crisis del PCE i del PSUC, fa més de quatre dècades. Els votants els van engegar tots plegats a pastar fang. Ara estan fent el mateix amb l’escudella Suma-Podemos-IU-Etcètera.

Se suposa que els votants reclamen unitat, però ells també carreguen prejudicis. Vegin què va passar en l’espai independentista el 2015. Junts pel Sí va treure menys diputats que la suma de Convergència i Esquerra, perquè una part dels electors va decidir que a Convergència, ni aigua, i se’n va anar a la CUP.

De totes maneres, és cert que l’acord de renúncies creuades de les esquerres va impedir que l’extrema dreta de Le Pen guanyés les darreres eleccions legislatives. Però es van tornar a barallar l’endemà mateix.

El gerro xinès que xerra pels descosits

Maleïda hemeroteca. Aquests dies que ha endurit les formes del seu inveterat rebot contra Pedro Sánchez, a Felipe González li estan recordant una frase de fa tres dècades: «Els expresidents del govern són com grans gerros xinesos en apartaments petits. Se suposa que tenen valor i ningú no s’atreveix a llençar-los a les escombraries, però en realitat destorben a tot arreu». Cal admetre que la frase és brillant, però no se li va acudir a ell, o així ho ha denunciat reiteradament el polític basc Iñaki Anasagasti, el qual afirma que la comparació se li va acudir a Eduardo Frei, expresident demòcrata-cristià de Xile; la va escoltar i la va fer seva un altre expresident, Rafael Caldera, que li va repetir a Anasagasti, citant la font. Aquest últim la va utilitzar cap al 1996 per descriure justament la situació de González un cop derrotat per Aznar. González «es va apropiar de l’expressió sense dir-ne l’origen, per això cada vegada que el veia l’abordava i li demanava que pagués drets d’autor a Frei i Caldera», va explicar Anasagasti el 2022 al seu blog.

González, antigament Felipe i prou, va governar Espanya entre 1982 i 1996. En la majoria absoluta de les primers victòries electorals (48 per cent el 1982) hi va veure molts votants que en realitat eren de centre-dreta, però no volien saber res de l’alternativa conservadora encapçalada per l’exministre franquista Manuel Fraga Iribarne. González sabia que en política, com en futbol, de vegades s’avança pels extrems, però el joc es controla des del centre. Per això quan el 2016 Pedro Sánchez es va negar a facilitar la investidura de Rajoy amb l’abstenció dels seus diputats, González va utilitzar tots els ressorts a l’abast per segar-li l’herba sota els peus. El resultat va ser una crisi de partit que es va resoldre amb la victòria de Sánchez i, amb el pas dels mesos, la moció de censura i els governs de coalició d’esquerres.

El PP està guanyant eleccions regionals i en continuarà guanyant, però és més presoner que mai de Vox. El PSOE podria decantar-se per alliberar-lo de la cadena amb una oportuna abstenció, tant a les autonomies com qui sap si a l’Estat quan arribi el moment, però Sánchez no en vol ni sentir a parlar. La seva aposta és esprémer fins l’esgotament la inestable coalició progressista i multinacional que hores d’ara li aporta més problemes que solucions. La consigna oficial és que a Feijóo, ni aigua, però que no se’n parli no vol dir que no s’hi pensi, i González furga la ferida. És un gerro xinès molt xerraire.

(Article publicat a Regió7 el 17/2/2026)

Marroquins que compren pisos a Manresa: fem números?

«Més d’un terç dels estrangers que compren pisos a Manresa són marroquins", explica avui Regió7. Són molts? Pocs? Massa? El que toca? Fem números.

Els marroquins son un 40% dels estrangers, però només un 35% dels que van comprar un habitatge l’any passat.

Els estrangers són un 20% de la població de Manresa però només un 16% dels compradors d’habitatges en el mateix període.

Per tant, els marroquins compren menys que el conjunt dels estrangers, i els estrangers compren menys que el conjunt de la població.

Aquestes són les dades. Les interpretacions són lliures.

A l’Empordà se’n riuen, del vent

Demostració palpable a Palamós que les alertes eren exagerades

Els empordanesos són d’una altra pasta i fan coses inaccessibles a la gent d’altres indrets –el Bages, posem per cas. Ho demostra el testimoni d’un ciutadà d’aquella terra entrevistat a la televisió sobre el temporal de vent i la corresponent alarma, amb recomanació oficial de «tots quiets». Al seu poble, deia l’home, els vailets estan acostumats a anar a l’escola i fer les seves activitats amb ratxes de vent de cent vint quilòmetres per hora o més. Als infants del Bages, i fins i tot als adults, inclosos els més pesants i voluminosos, una ràfega com la descrita els faria anar per terra en el millor dels casos, i sortir volant en el pitjor.

Si els nens empordanesos poden anar xano-xano a l’escola mentre bufen ventades de tals dimensions, és lògic que les forces vives locals es queixin de l’alarma disparada pels telèfons mòbils amb la consigna de quedar-se a casa i entrar els testos del balcó. Això és per als de Barcelona, argumenten, i estendre la prevenció a tot el país els toca innecessàriament la pera. Atents a no perdre pistonada, els partits de l’oposició ja estan demanant la compareixença de la consellera Núria Parlón per retreure-li l’alarmisme. No em vull ni imaginar què dirien si les alarmes haguessin restat mudes i en canvi s’haguessin produït víctimes mortals a les comarques on «no n’hi havia per tant».

Però l’Empordà no és qualsevol lloc, sinó el «palau del vent», com recull la sardana del mateix nom amb lletra de Joan Maragall i música d’Enric Morera. El poeta Carles Fages de Climent va escriure una «Oració al Crist de la tramuntana» molt coneguda en aquelles terres, que diu així: «Braços en creu damunt la pia fusta, / Senyor, empareu la closa i el sembrat, / doneu el verd exacte al nostre prat / i mesureu la tramuntana justa / que eixugui l’herba i no ens espolsi el blat.» Demanar una «tramuntana justa» a l’Altíssim és senyal que bufa sovint sense justícia ni moderació. Em van explicar el cas d’un conductor que va voler sortir del cotxe a la collada fronterera entre Port-bou i Cervera, on el Meteocat registra xifres màximes, i la ventada va arrencar la porta del vehicle i se la va endur. Era quan hi havia duana, i els gendarmes encara riuen.

El refranyer equipara el desordre mental amb «estar tocat per la tramuntana» que no és cap invent dels Sopa de Cabra. A la resta del país també hi ha gent sonada, però el fennmen no s’atribueix al vent del nord, sinó a la sospita que els van treure de l’olla quan encara els faltava un bull.

 (Article publicat a Regió7 el 14/2/2026) 

Catifa santpedorenca a Sílvia Orriols

A Aliança Catalana li han bastit una autopista per arribar a l’Ajuntament de Santpedor sense despentinar-se. De la conflictiva irrupció orriolista crida l’atenció que s’ha produït perquè set candidats de Sumem x Santpedor, marca blanca de Junts, s’han apartat per deixar-li via lliure. La formació va obtenir dos escons; la cap de llista continua, el número dos va dimitir fa poc, i els sis següents van renunciar un rere l’altre a substituir-lo, malgrat que regidor d’oposició és descansada feina. Fins que la pregunta va arribar al número nou de la llista, en Jordi Soteras Asensio, que va dir: «si, ho vull». Problema: Soteras s’havia afiliat a Aliança fa més de dos anys i n’era vicepresident comarcal. Apa, correm-hi tots. Els aldarulls de dimarts al vespre passaran, però Soteras restarà, si així ho vol, i a les properes eleccions –probablement, municipals–, el seu partit omplirà el cabàs a tot el país: aquest és el signe dels temps a Catalunya, a Espanya i a Europa.

Malgrat les queixes cal dir que l’alcalde, d’Esquerra, no podia fer-hi gran cosa sense incórrer en il·legalitat punible. La normativa electoral protegeix els qui canvien de partit a mitja legislatura: com a molt, si ja són regidors, se’ls pot expulsar del grup municipal i restar com a «no adscrits», però mantenen la veu i el vot; i si encara no en són, conserven el dret a cobrir vacants si els toca per torn. A més a més, per molt que Sumem aparegui lligat a Junts, tots els candidats figuren a la papereta com «independents» i no estan subjectes a cap disciplina de partit. Els seus votants poden sentir-se estafats per la situació, però també poden preguntar-se per què van posar Soteras a la llista, i per què els altres candidats no han impedit que s’arribi a aquest despropòsit.

El que és molt clar, en canvi, és el missatge d’en Soteras: considera lògic ocupar una plaça de regidor guanyada per Junts tot i ser d’Aliança perquè aquesta mutació partidària «és un reflex de la societat». Argumenta que «bona part de l’electorat de Junts» està fent el mateix camí. Ha explicat que va entrar a la candidatura «perquè un conegut m’ho va demanar», i m’imagino que aquest conegut va pensar en ell perquè era molt catalanista.

I potser perquè cada cop és més difícil omplir de noms de primer nivell les llistes de les eleccions municipals. Al final s’acumulen els amics que accepten constar però «per no sortir». Estem arreglats.

(Article publicat a Regió7 el 12/2/2026)

La trompeta de l’escombriaire (el porta a porta és una modernitat antiga)

La recollida d’escombraries «porta a porta» és una modernitat d’allò més antiga. És el DeLorean del reciclatge que ens fa viatjar en el temps cap al passat, quan el carro de les escombraries recorria els carrers perquè s’hi buidés el contingut d’unes galledes baixades generalment per les mestresses, ja que eren èpoques de dones a casa tot el dia. En la imatge tòpica, el servei anunciava la seva proximitat amb el so estrident d’una corneta. Els temps van canviar, més dones van treballar fora, les llars van quedar més hores buides i les galledes van ser substituïdes per bosses asèptiques, però gats i gossos les rebentaven i van aparèixer els contenidors, que ningú no volia a prop del seu portal. Eren recipients únics on es llançava de tot: peles de fruita, ossos de pollastre, bolquers usats, papers enllardats i el poc plàstic que malgastàvem. El camió enorme i sorollós va substituir el carro i la trompeta. La cosa es va anar complicant amb la recollida selectiva: ampolles, paper, envasos, brossa orgànica i «resta»; a cada tipus, un color. Encara es troben a molts llocs aquelles baluernes de color blau fosc que va escampar un ministeri per dipositar-hi revistes velles i capses de cartró plegades. El darrer capítol han estat els sensors electrònics per limitar l’accés només als residents dotats d’una targeta, i de l’invent n’han dit «contenidors intel·ligents». Curiós concepte d’intel·ligència, que a molts veïns els sembla un signe de tot el contrari, però si els regidors, que són molt llestos, ens diuen que així defensem el medi ambient, doncs endavant. Al capdavall, qui s’arrisca a passar per enemic del planeta?

A l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada se les tenen per aquest tema. Els socialistes, que són a l’oposició, critiquen la recollida porta a porta i proposen com alternativa els contenidors «intel·ligents» que ja coneixen/pateixen els contribuents manresans. El debat s’ha convertit en una guerra de comunicats sobre les bones maneres de cadascú, tant avorrida com la majoria de picabaralles d’aquest gènere: «ets un prepotent», «doncs tu, un torrapebrots». Al final s’acaba criticant la crítica, i també la crítica de la crítica, per dir-ho a la manera marxista (de Karl Marx, autor d’una «Crítica de la crítica crítica», o dels germans Marx, autors de «La part contractant de la primera part»). Però el que importa és el sistema de recollida de residus, deixalles, brossa o, com divulga el llibre de Jaume Puig sobre les particularitats lèxiques de Manresa, «el racó». I uns quants centenars de veïns van sortir al carrer per dir a l’Ajuntament que es deixés estar d’invents.

(Article publicat el 10/2/2026 a Regió7) 

Una parada de bus per ennuegar-se

Bona notícia: Ara la megafonia del Bus Manresa ja no diu «propera parada, carrer Hospitalari», sinó «Centre Hospitalari». Però al cap de poc anuncia la parada UPC pronunciant-la com una síl·laba. Sona: «propera parada, upk». No «u-pe-ce», sinó «upk». Proveu de dir-ho amb totes dues consonants sense ennuegar-vos.

Ups!

Porta a porta: La dèria de complicar la vida als ciutadans

Protesta ciutadana i polèmica política a Sant Joan de Vilatorrada per la recollida d’escombraries porta a porta. Sembla que l’Ajuntament oblida el primer manament del prestador de serveis: «fem-ho fàcil».

No pot ser que en temps d’internet, quan es pot pagar al supermercat amb el telèfon i comprar mobles des de l’ordinador perquè te’ls portin a casa, les administracions s’entestin en fer les coses més complicades.

En matèria de deixalles, els contenidors són una manera de fer-ho fàcil. Baixes les teves bosses el dia que et va millor a l’hora que et va millor. Amb el porta a porta, versió Sant Joan, has de posar la bossa en una galleda, baixar-la al carrer entre les vuit i les deu del vespre i recollir-la abans de les vuit del matí següent. I cada dia de la setmana té el seu residu: el paper, els dimarts; els envasos, dilluns i dijous. No se t’acudeixi baixar l’orgànica els dilluns, dimarts, dijous ni dissabtes.

Per fer-ho fàcil, l’Ajuntament proveirà les llars amb tres galledes de, respectivament, deu, vint i quaranta litres de capacitat. I amb bosses compostables, una guia i un imant de nevera per recordar les instruccions.

Fàcil, molt fàcil, la mar de fàcil.

A Manresa abans podíem usar els contenidors qualsevol dia. Ara n’hi ha un que només és accessible un dia de la setmnana, i dos més s’han d’obrir amb una targeta que només funciona al teu barri. Ens han complicat la vida, però molt menys de com ens l’hauria complicat un sistema com el de Sant Joan.

Esperem que al govern municipal manresà no li doni per copiar-lo.

Al tren de la bruixa tots han badat

Riure per no plorar. Al Parlament de Catalunya es tiren la crisi de Rodalies pel cap i l’oposició reclama decapitacions. Les exigeixen els mateixos que han estat governant totes aquestes dècades sense adonar-se que el sistema era «fragil», en denominació pietosa de la consellera Paneque, o «pèssim», segons el ministre Puente, que ha posat sobre la taula el que ja se sabia: hem arribat on som gràcies a un exercici persistent de desinversió, descura i desinterès.

Les vies, els túnels, els talussos, les catenàries, els murs, no s’espatllen tots alhora en un parell d’anys. El desastre actual és fill de la llarga absència d’un manteniment a l’altura de les necessitats. És com quan s’ensorra una casa vella en un barri vell: el veritable culpable no és la pluja que actua de detonant, sinó l’abandonament de dècades.

La degradació de les infraestructures a la xarxa de Rodalies i Regionals, d’Ulldecona a Puigcerdà i de Riba-roja a Portbou, s’ha produït davant dels nostres nassos sense que els successius governs de la Generalitat posessin el crit al cel. Si Adif els deia no calia patir perquè ja anaven arreglant coses, doncs endavant les atxes. Al capdavall, eren els trens de l’Estat, i quan apareixien els problemes i els desgavells, la vergonya era per a l’Estat.

Ara governen els socialistes; fa dos anys, el president era d’Esquerra; abans, de Junts; més abans funcionava el tripartit; encara més abans, vint-i-tres anys de pujolisme. Sense perdonar ni un àtom de responsabilitat principal als successius ministres, cal preguntar si els d’aquí, tots ells, un darrera l’altre, tenien pa a l’ull.

Llavors va el ministre Puente i diu que, a més a més d’antiga i sobrecarregada, la xarxa està «mal dissenyada». No, ministre, el problema és que no està dissenyada de cap manera. Els capitalistes del segle XIX es van posar a construir ferrocarrils allà on els semblava que en traurien beneficis, cadascun pel seu compte, i el mapa actual procedeix bàsicament d’aquelles aventures empresarials.

Ja que ho esmenta: Podria aprofitar aquesta crisi per introduir una veritable planificació i un bon disseny, eficaç i eficient. I si no s’hi veu en cor, traspassi-ho tot a la Generalitat, però de veritat, no amb l’enredada de l’empresa mixta, i amb els diners necessaris. Els partits que comparteixen la responsabilitat d’haver-se distret ens farien millor servei si enterressin les destrals de guerra i s’agrupessin en un front comú per aquest objectiu.

(Article publicat a Regió7 el 7/2/2026)

Perquè els salaris baixos ens perjudiquen a tots

L’Estat del benestar s’alimenta d’impostos (o de deute, que són els impostos de demà). Ara bé, el salari mínim no paga IRPF i els seus perceptors solen gastar més en productes d’IVA reduït, com l’alimentació. Per tant, l’increment dels perceptors del salari mínim no augmenta la capacitat de la despesa pública. De fet, gràcies al sistema progressiu de l’IRPF, tenir molta gent treballant però amb salaris baixos o molt baixos és dolent per als pressupostos. No ens interessa tenir molta gent en feines mal pagades. Seria millor que els salaris menors fossin molt més alts i paguessin impostos, i els negocis que no poguessin aguantar-ho s’haurien de reconvertir, perquè basar la competitivitat en pagar malament al personal és nociu per al conjunt del país.

Manresa perd una parròquia i no passa res

Durant segles, el nombre de parròquies a la ciutat de Manresa no va parar d’augmentar. Ara, en canvi, disminueix. De la inflació al desinflament. Es perd una parròquia i no passa res; hi ha més laments pel tancament d'una botiga de barri.

Les germanes dominiques han demanat que la seva església de Valldaura, al carrer del Bruc, deixi de ser parroquial, i el bisbe ha determinat acceptar-ho i ajuntar la corresponent parròquia amb la veïna de la Mercè («els frares»). Em pregunto si es convocaran manifestacions de fidels amb pancartes de l’estil «volem la nostra parròquia!», tot argumentant els drets adquirits, o bé si els parroquians necessitats d’atenció pastoral acceptaran sense protestes caminar els tres-cents metres que separen els dos temples.

Des del naixement de Manresa a l’edat mitjana, el nombre de les seves parròquies havia anat creixent a mesura que la ciutat ho feia en població i en extensió. A la meitat del segle passat no existien les de la Sagrada Família, la Mión, el Xup o la Balconada, posem per cas, i els temples de Valldaura, la Mercè o el Poble Nou encara no en tenien la categoria.

Com que les misses eren nodrides, la demanda dels fidels impulsava l’oferta de noves parròquies. A les més cèntriques, com la Seu, el Carme o Crist Rei, els diumenges al matí les celebracions s’encadenaven una rere l’altra, des de primera hora fins la de dinar, gairebé com a la sessió contínua dels cinemes, i si feies tard a la Seu sabies que en començava una al Carme al cap de mitja hora. Ara la Seu i el Carme continuen sent parròquies diferents, però al càrrec d’un mateix mossèn, i els diumenges al matí s’hi celebra una sola missa a cada una.

La fi del nacionalcatolicisme va anar reduint l’assistència als temples, i molta gent ja només els trepitjava per motius socials: batejos, primeres comunions, casaments i funerals. Els dos primers han caigut en picat i els altres dos han anat derivant cap cerimònies laiques; la prova és que tanquen parròquies però s’amplien i modernitzen els tanatoris.

Tanmateix, hi ha esperança per a la confessió catòlica: les enquestes diuen que als més joves els torna a interessar la religió. Però també diuen que són més de dretes que les generacions anteriors, i no és obligatori que la religiositat conservadora dugui els joves a les parròquies; també els pot empènyer cap a d’altres esglésies i confessions més ajustades a l’onada reaccionària i allunyades d’aquell vers del gòspel que havíem cantat: «al tren de l’Evangeli hi ha lloc per tota la gent».

(Article publicat a Regió7 el 5/2/2016)

Estem al límit i tot s’enfonsa

Surto a estirar les cames i pel camí veig l’estesa de barracots que constitueix una escola. Una escola de barracots (mòduls, em sembla que en diuen) a Catalunya no és cap tragèdia però és un símptoma. No és cap tragèdia perquè en aquestes aules es pot impartir un ensenyament de la mateixa qualitat que en un edifici escolar convencional; el que compta són els mestres i, per extensió, la «comunitat educativa». Però és un símptoma que no anem bé des de fa massa temps. Una escola sense edifici és impensable en un país amb un PIB per habitant de gairebé quaranta mil euros, però és normal en un que planifica malament, reacciona lentament, i no es fa valdre.

Estem al límit en massa aspectes. Els geòlegs avisen que els despreniments i esllavissades s’han multiplicat per quatre respecte als anys de la sequera; les pluges reiterades han xopat el terreny i l’han fet més tou i pesant. Però sabem que el canvi climàtic ens portarà cada cop més fenòmens extrems: sequeres persistents alternades amb intenses borrasques. Estem preparats? Ja s’ha vist que no. La plantada dels maquinistes de Renfe obliga a revisar túnels i trinxeres de Rodalies i els tècnics d’Adif troben desenes de punts perillosos, de manera que cal aturar els trens mentre s’hi treballa. Més fenòmens? L’autopista que vertebra Catalunya no resisteix cap petit accident sense embussar-se, i no cal dir la complicada reparació d’un mur, mentre el paviment es degrada a marxes forçades d’ençà la gratuïtat. Parlem de sanitat? Els professionals denuncien saturació mentre zones en regressió es queixen que els prenen serveis (i el metge de la mútua cada cop triga més a donar-te hora). Parlem de futur? Patim una taxa negativa de creixement natural de la població però donem ales als que rebutgen l’arribada d’immigrants; si els féssim cas evolucionaríem cap a una societat de jubilats. Qui ens alimentaria i cuidaria? I de l’ús social del català ja no sé si parlar-ne, perquè a la concentració metropolitana està més enllà del límit: s’estimba.

Segur que se’ls acudeixen moltes més degradacions en marxa. S’hi està posant remei? Ho he escrit fa pocs dies i ho repetiré tant com calgui: entre els qui ho fien tot a una independència que no saben com aconseguir i els que no gosen o no volen plantar cara als seus correligionaris espanyols, estem arreglats. Ja cal que sortim al carrer amb una gorra de cop.

(Article publicat a Regió7 el 3/2/2026)

Fastigosos!: Decret de pensions, eleccions aragoneses, Feijóo invocant ETA

Fàstic: el govern espanyol envia al Congrés un decret que empaqueta la pujada de les pensions amb altres mesures rebutjades per l’oposició, que així ha de triar entre empassar-se el que no vol o sentir-se dir que perjudica els pensionistes. Però com que tothom li ha vist el llautó, ara desfà el paquet i envia les pensions totes soles perquè s’aprovin. Ho podia haver fet des del principi, però hauria estat massa honest. Fastigosos!

Fàstic: el finançament de la Generalitat catalana es converteix en tema de la campanya electoral aragonesa, on es competeix pel volum de la protesta. No ca de finançament de l’autogovern aragonès, que probablement també presenta mancances, sinó del català. Així és com els grans partits espanyols contribueixen a la concòrdia entre «los pueblos de España». Fastigosos!

Fàstic: la compareixença de Feijóo a la comissió parlamentària de la dana valenciana. A manca de bones raons, va treure a passejar les víctimes d’ETA, quinze anys després de la darrera mort. Ja ens hem acostumat a comissions d’investigació que no investiguen rés i només serveixen per llançar-se fems pel cap. Fastigosos!

Fa mig segle Regió7 ja ho deia: «comarca de l’Alta Segarra»

Ho deia la salutació del primer número del Regió7, publicat el dissabte 30 de desembre de 1978, fa quaranta-set anys. En l’editorial d’aquella edició, sota el títol «Ja som al carrer», s’afirmava entre altres coses: «el fet que avui, gairebé el darrer dia de l’any que deixem enrere, neixi a les comarques del Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra un nou mitjà d’informació i d’expressió, és prou important».

Alta Segarra. No Alta Anoia, com va circular durant un temps per influència de cert oficialisme. Alta Segarra, que és com en diuen els promotors del seu reconeixement legal i institucional com enèsima comarca de Catalunya.

En aquells moments, amb un autogovern provisional sense poder ni Parlament, la referència era la divisió comarcal dibuixada per la Generalitat republicana. I en aquell mapa hi constaven el Bages, el Berguedà i el Solsonès, però l’àrea al voltant de Calaf, de Sant Pere Sallavinera a Pujalt, de Castellfollit a Prats de Rei, havia estat inclosa a la comarca de l’Anoia, perquè el geògraf Pau Vila va agafar molts partits judicials com a referència, i aquells municipis pertanyien al d’Igualada.

Però la voluntat comarcal hi era, i el diari hi va ser sensible des del primer número. «Bages, Berguedà, Solsonès, Moianès i Alta Segarra» era la llista que apareixia sota la capçalera en les butlletes de subscripció. No només el diari: un anunci de la Caixa de Catalunya amb la llista d’«oficines a la Setena Regió» incloïa la de Calaf a l’«Alta Segarra».

La nova Generalitat va tirar pel dret i el 1987 va calcar el mapa comarcal de 1936 amb l’afegitó del Pla de l’Espany (Banyoles), el Pla d’Urgell (Mollerussa) i l’Alta Ribagorça. Moianès, Lluçanès i Alta Segarra, entre altres, van quedar al calaix. L’administració es resistia a incrementar la fragmentació del territori amb noves entitats, però al final els polítics han fet un càlcul: ateses les poques competències que tenen els consells comarcals, no costa gaire quedar bé amb els votants.

El Moianès és comarca des del 2015. El Lluçanès fou reconegut el 2023. Ara Calaf ha engegat la màquina perquè els ajuntaments de l’Alta Segarra aprovin la petició, tràmit necessari per elevar-la al Govern i al Parlament. Poden exhibir com arguments a favor la feina de la mancomunitat de municipis creada el 1995 i l’adscripció en bloc a la vegueria Central, i no a la del Penedès com la resta de l’Anoia. Entre Manresa i Vilafranca, ho tenien clar.

(Article publicat a Regió7 el 31/1/2026)

Avui fa 50 anys, mani per l'amnistia, brutalitat dels grisos

Brutal repressió policial de dues grans manifestacions pro-amnistia. La imatge és coneguda, però val a recordar-la avui, quan es compleixen 50 anys.

Així ho recull la Viquipèdia:

"La manifestació de l'1 de febrer de 1976 va ser impulsada per l'Assemblea de Catalunya, encara que oficialment era convocada per la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona (FAVB), que feia de cobertura legal a la plataforma antifranquista. Malgrat que la manifestació va ser prohibida per l'acabat de nomenar governador civil, Salvador Sánchez-Terán, els organitzadors els comunicaren la impossibilitat de desconvocar-la amb tan poc marge de temps.

En un principi estava previst que el lloc i l'hora d'inici de la manifestació fos al Saló Víctor Pradera (actualment anomenat passeig Lluís Companys) a les 11 del matí, que transcorregués per la ronda de Sant Pere i que finalment, es desconvoqués a plaça Catalunya. Tot i això, aquest recorregut no es pogué complir, ja que minuts abans de l'inici previst de la marxa hi hagué ja les primeres càrregues policials contra els manifestants que es dirigien al punt de concentració.[2]

Els manifestants, entre 4 mil i 12 mil segons les fonts de l'època, es concentraren de nou, però aquest cop a l'encreuament entre General Mola (actualment anomenat Passeig de Sant Joan) i Travessera de Gràcia. El grup de manifestants avançà fins al carrer Rosselló on es toparen amb un fort desplegament policial. En aquest moment, els manifestants s'assegueren a terra com a mostra de pacifisme, però els grisos carregaren contra els manifestants fins a aconseguir la seva dispersió.

La manifestació del 8 de febrer va ser convocada per la bona resposta ciutadana de la primera. La manifestació es va convocar al Parc de la Ciutadella, però aquest va ser clausurat i rodejat per un desplegament policial molt més nombrós que a la manifestació de l'u.

Els manifestants s'organitzaren en diferents columnes humanes que es dirigiren al centre de la ciutat. Algunes d'aquestes columnes començaren a la plaça Letamendi, la plaça Sagrada Família, el Mercat de Sant Antoni o la plaça Virrei Amat. Les càrregues policials es repetiren de nou pel centre de la ciutat (les més intenses als districtes de Gràcia, de l'Eixample i de Ciutat Vella)."

Què en fem, de Puigdemont?

Des de la seva talaia per damunt de les contingències, Artur Mas es pot permetre luxes prohibits als càrrecs interns i institucionals de Junts per Catalunya, com ara qüestionar el paper de Carles Puigdemont. En l’entrevista que va publicar Regió7 l’entrevistador, Carles Blaya, li pregunta per l’objectiu de reagrupar allò que va representar Convergència i si en aquest esforç Carles Puigdemont hi tindria lloc, «tenint en compte que genera moltes adhesions però també rebuig». I Mas respon: «El president Puigdemont potser no és capaç d’aglutinar però hi ha de ser».

Anatema! Si un quadre de Junts qüestionés la capacitat d’aglutinar del president exiliat, trigaria minuts a rebre la puntada de peu que l’enviaria a les tenebres exteriors. Mas, en canvi, pot dir-ho i no li passa res. Encara més: quan li pregunten si Puigdemont ha de liderar la recuperació de la potència convergent, Mas recorda el «pas al costat de Jordi Pujol fa vint-i-cinc anys» o el d’ell mateix fa deu anys. Això ja no és anatema, això és directament heretgia. Però Artur Mas està més enllà de les limitacions disciplinàries.

Si Puigdemont «hi ha de ser» tot i que «potser no és capaç d’aglutinar», sorgeix necessàriament la pregunta: en qualitat de què hi ha de ser? De candidat a la Generalitat, o de president d’honor del partit amb reconeixements i distincions de reina mare? Dit d’una altra manera: què en fem, d’ell, el dia que torni? Probablement la resposta és aquesta: Junts farà amb Puigdemont allò que Puigdemont decideixi que facin amb ell, perquè seu és el comandament del partit i ningú no li qüestiona. És l’esperat, el desitjat, el «president legítim» expulsat el 2017 per la perfídia del 155 i que tornarà gloriós. El dia que no l’esperi cap ordre de detenció en territori espanyol travessarà la frontera, arribarà a Barcelona envoltat per una gernació i, si li ve de gust, començarà una gira per totes les ciutats i pobles amb l’objectiu de reprendre el contacte amb el país i la gent després d’aquests anys de llunyania física. Omplirà teatres i pavellons i convocarà sopars multitudinaris. Alcaldes que han expressat algun dubte sobre la línia oficial el convidaran a l’Ajuntament. Algú gosarà proposar-li que s’enretiri per deixar pas a un líder sense arestes? Si vol, serà candidat a recuperar el despatx de la plaça de Sant Jaume, diguin el que diguin les enquestes. I llavors s’obriran les urnes i parlarà la ciutadania, de la que Junts i els juntaires són només una part.

(Article publicat a Regió7 el 29/1/2026) 

Fa 50 anys: un temporal ho desgavellava tot. Com ara.

El dijous 30 de gener de 1986 va caure sobre la Catalunya central un temporal de neu i fred que va deixar molts municipis a les fosques i amb carrers i voreres coberts de neu glaçada. El dilluns següent, 3 de febrer, em tocava columna a Regió7, i m’ha semblat interessant recuperar-la ara, quan la desinversió pertinaç i la llevantada ens han deixat sense trens.

Es titulava «Nevada» i deia:

«Ben mirat, el desgavell provocat per la gran nevada no ens hauria de sorprendre. Ens molesta, ens perjudica, ens fastigueja, però seria injust que ens sorprengués. Al contrari, la lògica indica que cal prendre-s’ho com la cosa més natural del món.

Per exemple, tots sabem que hi ha una colla de municipis que, tan bon punt cauen quatre gotes i sonen un pareil de trons, es queden sense subministrament d’electricitat, ja que només tenen una línia de proveïment i, a més a més, és una línia propensa al constipat. Què té d’estrany que es que din dos dies seguits sense llum quan cau una grossa nevada?

Molts ciutadans estan acostumat que els repetidors de televisió i ràdio de Montserrat s’espatllin per qualsevol ruixat de primavera. Per tant, en cas de tem poral generalitzat ja donem per suposat que el nostre aparell no captarà cap cadena estatal ni nacional.

No cal dir fins a quin punt estem avesats que qualse vol xàfec d’estiu provoqui despreniments que interceptin les línies ferroviàries. Fins i tot ens hem habituat que els trens s’aturin al bell mig dels descampats sense causa aparent. Per tant, quedar-nos sense trens a causa d’una gota freda ens ha de semblar la cosa més normal del món.

I si qualsevol boira antici clônica és capaç de convertir importants carreteres en una cursa d’obstacles o en una trampa mortal, què té d’estrany que una borrasca profunda incomuniqui comarques senceres? Quan una situació meteorològica com la de dijous ho col·lapsa tot, a qualsevol li pot venir la temptació de preguntar si els serveis públics no estan preparats per a les emergències.

Però és una pregunta inútil. Com voleu que estiguin preparats per a situacions excepcionals si no ho estan per a la vida quotidiana?»

La darrera pregunta continua sent desgraciadament vàlida. O així m’ho sembla.