La
recollida d’escombraries «porta a porta» és una modernitat
d’allò més antiga. És el DeLorean del reciclatge que ens fa
viatjar en el temps cap al passat, quan el carro de les escombraries
recorria els carrers perquè s’hi buidés el contingut d’unes
galledes baixades generalment per les mestresses, ja que eren èpoques
de dones a casa tot el dia. En la imatge tòpica, el servei anunciava
la seva proximitat amb el so estrident d’una corneta. Els temps van
canviar, més dones van treballar fora, les llars van quedar més
hores buides i les galledes van ser substituïdes per bosses
asèptiques, però gats i gossos les rebentaven i van aparèixer els
contenidors, que ningú no volia a prop del seu portal. Eren
recipients únics on es llançava de tot: peles de fruita, ossos de
pollastre, bolquers usats, papers enllardats i el poc plàstic que
malgastàvem. El camió enorme i sorollós va substituir el carro i
la trompeta. La cosa es va anar complicant amb la recollida
selectiva: ampolles, paper, envasos, brossa orgànica i «resta»; a
cada tipus, un color. Encara es troben a molts llocs aquelles
baluernes de color blau fosc que va escampar un ministeri per
dipositar-hi revistes velles i capses de cartró plegades. El darrer
capítol han estat els sensors electrònics per limitar l’accés
només als residents dotats d’una targeta, i de l’invent n’han
dit «contenidors intel·ligents». Curiós concepte
d’intel·ligència, que a molts veïns els sembla un signe de tot
el contrari, però si els regidors, que són molt llestos, ens diuen
que així defensem el medi ambient, doncs endavant. Al capdavall, qui
s’arrisca a passar per enemic del planeta?
A l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada se les tenen per
aquest tema. Els socialistes, que són a l’oposició, critiquen la
recollida porta a porta i proposen com alternativa els contenidors
«intel·ligents» que ja coneixen/pateixen els contribuents
manresans. El debat s’ha convertit en una guerra de comunicats
sobre les bones maneres de cadascú, tant avorrida com la majoria de
picabaralles d’aquest gènere: «ets un prepotent», «doncs tu, un
torrapebrots». Al final s’acaba criticant la crítica, i també la
crítica de la crítica, per dir-ho a la manera marxista (de Karl
Marx, autor d’una «Crítica de la crítica crítica», o dels
germans Marx, autors de «La part contractant de la primera part»).
Però el que importa és el sistema de recollida de residus,
deixalles, brossa o, com divulga el llibre de Jaume Puig sobre les
particularitats lèxiques de Manresa, «el racó». I uns quants
centenars de veïns van sortir al carrer per dir a l’Ajuntament que
es deixés estar d’invents.
(Article publicat el 10/2/2026 a Regió7)
