La segona part d’El Padrí imagina una recepció del dictador cubà Fulgencio Batista als representants de les corporacions nord-americanes que explotaven les riqueses de l’illa amb el beneplàcit corrupte del règim. Els noms inventats de la pel·lícula no amaguen la intenció: General Fruit per la multinacional United Fruit, UTT per la telefònica ITT, etcètera. La màfia hi és present per la seva participació en el lucratiu negoci dels casinos, que atreia a l’illa nombrosos clients del continent. La pel·lícula vol que la reunió tingui lloc els darrers dies de 1958, just abans del triomf dels revolucionaris i la fugida de Batista, que van donar pas al règim de Fidel Castro i a la nacionalització tots aquells lucratius negocis. L’arrel del llarg conflicte entre Estats Units i Cuba, el motiu dels bloquejos passats i presents, és aquella expropiació, que responia a l’esperit nacionalista i moralista del nou règim, abans que la pressió de Washington l’empenyés als ben disposats braços de Moscou. La Casa Blanca, que al llarg de tantes dècades ha fet costat a tota mena de dictadors amics, no tenia cap preocupació per dur la democràcia a Cuba; el propòsit ha estat sempre recuperar el control de les riqueses. Com a la resta del planeta, on la seva acció quasi sempre va d’això, del money. Fem cas a l’assessor electoral de Clinton, no siguem estúpids i centrem-nos en l’economia. Democràcia a Caracas? Ja s’ho faran: l’interès de la Casa Blanca és que les petrolieres nord-americanes controlin el cru veneçolà. Democràcia a Cuba? Si el que queda del règim castrista s’avé a negociar la subordinació econòmica, tindrà via lliure per mantenir la dictadura, més o menys maquillada. El món real no és una pel·lícula i de vegades costen d’entendre els motius de les situacions més complexes, però quan el Pentàgon ordena engegar els motors dels portaavions, s’ha de pensar en termes econòmics. Cal veure, per exemple, si asfixiar l’Iran causa problemes greus a l’economia xinesa i a les seves aliances asiàtiques. També ens podem fixar en qui treu profit de l’encariment del petroli: no són els consumidors, per descomptat, però sí les grans petrolieres, que fan caixa amb els preus elevats. Els missatges contradictors i els canvis d’humor de Donald Trump són molt entretinguts, però l’índex Down Jones Oil&Gas és força més il·lustratiu. I encara ens il·lustrarem més si un dia se sap qui s’ha fet d’or anticipant els efectes borsaris dels estirabots trumpistes.
(Article publicat a Regió7 el 28/03/2026)