Tindrem
un estiu sense quioscos al Passeig de Manresa? Si no s’adjudiquessin
per manca de concursants, seria una tragèdia... sentimental, però no gaire efectiva. Tocaria la fibra dels manresans que hem crescut gaudint
de la seva presència fidel, quan ens acompanyaven en
tantes passejades i propiciaven tantes assegudes.
Passejar o seure eren opcions que en temps més magres es
relacionaven amb la capacitat adquisitiva: Hi havia la terrassa del
Casino que marcava distinció, les terrasses dels quioscos per a qui
tenia prou monedes a la butxaca per a un refresc, les cadires de la
Rosita per a la resta de la humanitat, i el donar voltes com opció
gratis total. No era imaginable, de cap manera, un Passeig sense
quioscos. Avui el paisatge és ben diferent: gran part de l’antic
espai de la Rosita, i de la deambulació ociosa, ha estat ocupat per
les taules i cadires ateses pels establiments dels edificis a banda i
banda, per als quals constitueixen una extensió del seu negoci. Amb
aquesta evolució històrica els quioscos han perdut una gran part
del pes específic que tenien, ja que la seva absència no priva
ningú de seure, consumir i passar l’estona, especialment els
vespres de la canícula, quan arriba amb la fosca una mica de fresca.
Però en una dimensió no tant material, per a molts manresans passar
per davant del Quimet, el del Mig o el Canaletes, tancats, provoca
una certa fiblada al cor. Un enyor, confessem-ho, que és l’enyor
de quan érem més joves.
(Article publicat a Regió7 el 12/5/2026)
