Oriol Junqueras va passar més de 1.300 dies a la presó per haver format part del Govern que va promoure el referèndum de l’1 d’octubre del 2017 i, en general, l’anomenat Procés cap a la independència de Catalunya. Això el converteix en quelcom semblant a un màrtir de la causa (els màrtirs literals hi deixen la pell), i a qualsevol militant de la mateixa causa li ha de costar molt girar-li l’esquena i deixar de retre-li homenatge. Els dies de presó, que podrien haver estat molts més sense els indults, són una medalla poc discutible que aplana el camí de la simpatia quan el posseïdor acudeix a un concurs de mèrits, com ho era la votació de la nova cúpula del partit. Si tenim en compte tot això, és molt significatiu que la seva candidatura hagi necessitat dues voltes per imposar-se per sis-cents vots al principal competidor després d’una campanya molt centrada en la seva persona. Prop de la meitat del partit no considera que els prop de quatre anys entre reixes siguin motiu suficient per avalar-lo com a màxima autoritat interna. És versemblant pensar que sense aquest valor afegit la ratxa de mals resultats electorals li hagués costat el càrrec, i que les raons dels crítics no desapareixeran de sobte després de la votació.
En canvi, a Carles Puigdemont la qualitat de víctima de la repressió de l’Estat, després de set anys d’un exili prorrogat per la resistència judicial a aplicar l’amnistia, li han jugat a favor sense cap mena d’entrebanc ni discussió. Dins del partit es poden barallar els d’aquesta i aquella altra família, però ell s’ho mira des de dalt, des de l’altura de qui està fora de la contingència i posseeix el dret a l’última paraula. I això és així per diverses raons. Una és que Junts és el seu invent, ell el va parir i ell en sap els topants. Una altra és el fet de ser vist per molts com l’encarnació de la legitimitat robada pel la intervenció estatal de la Generalitat amb l’article 155. Una tercera és que tothom, a Junts, sap que Puigdemont és el seu principal actiu electoral. I una quarta és una capacitat creixent d’olorar cap a on bufen els vents de la política catalana i espanyola, i fer els viratges tàctics necessaris per adaptar-s’hi. Ningú a Junts qüestionarà l’home de Waterloo perquè fer-ho seria un suïcidi. A Esquerra no han tingut tants miraments amb el seu màxim represaliat.