L’audiència televisiva espanyola avança cap al bipartidisme amb el lideratge dual de TVE i Antena3, i un es pregunta si els alts directius de les dues cadenes no s’han posat d’acord per escenificar batalletes i ajudar-se mútuament a guanyar audiència en perjudici del tercer en discòrdia, que seria Tele5. O potser no hi pacte sinó estratègia de la pública, que amb els gestos de desafiament a la privada líder aconsegueix un plus d’atenció i curiositat. David Broncano s’ha deixat presentar com el desafiament d’esquerres a un Pablo Motos cada vegada més de dretes, i això li va portar espectadors des del primer dia, però s’ha d’admetre que els ha retingut. Motos s’ha deixat presentar com l’alternativa a un Broncano pedrosanchista, i poc o molt ha resistit. Pel camí ha naufragat Tele5, que ha passat de la segona a la tercera posició en els rànquings d’audiència diària, sense cap producte realment estel·lar.
La mitjanit de les campanades ha confirmat l’escenari. La raó de ser d’aquests programes és fer bona la cançó de Mecano: «Entre gritos y pitos los españolitos hacemos por una vez algo a la vez». Aquest «algo a la vez» és empassar-se els dotze grams de raïm seguint el rellotge de la Puerta del Sol a la petita pantalla. La tradició va començar durant el franquisme i va continuar en democràcia, ja que les primeres televisions privades s’hi van afegir. Si milions d’espectadors busquen aquesta imatge, i totes les grans cadenes els hi ofereixen, pescar-los depèn dels minuts precedents. Durant anys la inèrcia va afavorir la pública, fins que A3 va posar a l’ham les transparències i la pell nua de Cristina Pedroche. «A veure què porta» (o «a veure què ensenya») va ser la gran expectativa. I va funcionar, ja que la privada va alçar-se amb la primera posició. Però aquest any un munt d’espectadors han variat el focus d’interès cap a «a veure quin disbarat se li acudeix al Broncano». I ha vençut. A3 no ha reculat gaire en espectadors però TVE n’ha guanyat 1,4 milions i s’ha situat en primer lloc la nit boja del comandament a distància, quan un munt de llars alternaven l’interès per la irreverència continguda de l’andalús amb la curiositat pel diguem-ne vestit. Per a desgràcia d’A3, aquesta curiositat se satisfeia amb pocs segons, i la resta era banal. Mentrestant, Tele5 s’enfonsava en la misèria.
Aquest bipartidisme televisiu no funciona a Catalunya, on TV3 va liderar des de Montjuïc, no pas pel vestit de núvia de Laura Escánez, sinó perquè era la única opció de campanades presentades en català. Mentre que en política el catalanisme està obertament dividit, a la televisió no hi ha duopoli autonòmic. O campanades a TV3 o presentades en castellà. Més de la meitat de l’audiència va triar la segona opció, però en repartir-se entre Broncano i Pedroche, la cadena catalana va situar-se en primera posició.
Per cert: des que les retransmissions es processen per sistemes digitals ha augmentat el retard entre el moment que sonen les campanes a la Puerta del Sol o a Montjuïc, i l’instant en que les escoltem a casa. Si ho van seguir en streaming, el desfasament encara era superior.