«Les persones grans diem prou perquè qui governa no es mou». Amb aquest eslògan es convoca una concentració i tall de trànsit dilluns a les onze del matí a la plaça Sant Domènec de Manresa. La convoca la Plataforma en Defensa de les Pensions Públiques i els Drets de la Gent Gran.
«Paricipem-hi! Feu-nos costat i junts millorarem la ciutat», afegeix el cartell de la convocatòria.
A Manresa hi ha més pensionistes que vots van obtenir, sumats, els tres partits de la coalició de govern. Si tots els pensionistes haguéssim votat el nostre propi partit, ocuparíem més de dues terceres parts del consistori. Una majoria com mai ha aconseguit cap partit en solitari ni cap pacte de govern en els darrers quaranta anys. La reorientació del pressupost municipal al servei de la Gent Gran ja estaria en marxa.
Si som tants, no se’ns hauria de prestar més atenció? Per pura justícia. O per l’interès d’aconseguir els nostres vots. Però ja se sap que qui no plora no mama, i els governants es decanten per satisfer aquells que els poden complicar la vida, encara que siguin pocs. Pocs però cridaners i amb bons altaveus.
A Catalunya freguem els 1,6 milions, el que suposa la cinquena part de la població i supera els vots de les tres formacions que van investir l’actual president de la Generalitat. Si tots els pensionistes haguéssim votat el nostre propi partit, tindríem majoria absoluta i podríem aplicar les polítiques que els successius governs han oblidat al fons de la calaixera.
A l’Estat espanyol la xifra és de 9,3 milions, que equivalen al dinou per cent de la població. Concentrats en un sol partit, aquests vots haguessin donat lloc a la primera força del Congrés, amb més diputats que el PP o el PSOE i amb tot el dret a formar govern. Els corresponents escons haguessin impedit la vergonya de veure l’increment de les pensions convertit en eina llancívola d’una politiqueria de vol gallinaci.
Els drets dels pensionistes no s’estan reclamant amb prou energia. Hi ha massa passivitat, massa «a veure què ens donen». Però no cal ser cap atleta per exigir i reivindicar. I encara menys per votar amb intenció.
Tallar la circulació és només una de les accions possibles. Això sí, cridanera. Però n’hi ha d’altres. Mantenir-se informat. Integrar-se en associacions reivindicatives. Repartir octavetes per les bústies del carrer. Signar manifestos i peticions. Parlar-ne amb els veïns i amb la colla del Casal. Fer activisme a les xarxes socials. Fer bullir l’olla. No serà per manca de temps!
Cal desmentir de totes totes l’etiqueta de «classes passives». És l’hora de posar-se en marxa. La superioritat numèrica no serveix de res si no es fa valdre. Cada dia, i quan ens cridin a les urnes.