El govern espanyol posa en marxa una sèrie d’actes per recordar el mig segle del retorn de la democràcia. El motiu és que el proper 20 de novembre farà cinquanta anys de la mort del dictador Francisco Franco.
Al llit. Vell i malalt, després d’una penosa agonia, a punt de complir 83 anys, dels quals gairebé quaranta com a governant dictatorial de l’Estat espanyol.
El govern commemora (celebra?) la data en què Franco va morir al llit i es va posar en marxa el procediment successori.
Perquè el desmuntatge del franquisme va ser conseqüència de la mort de Franco. No va caure per una revolució democràtica. No va caure per la pressió de les democràcies europees o occidentals en general. No va caure per cap vaga general. No va caure per l’alçament de la quasi inexistent oficialitat progressista dels exèrcits.
No va caure per impopularitat manifesta. Hi havia antifranquisme, és cert, però encara hi havia més conformitat amb un estat de coses que proporcionava altes dosis de seguretat i confiança en el futur econòmic de les famílies. Hi havia feina i consumisme.
No s’enyora allò que no s’ha viscut. La darrera experiència democràtica espanyola havia ocupat un breu moment entre 1931 i 1936, i va acabar com el rosari de l’aurora.
Un cop mort al llit el dictador, encara van seguir uns quants mesos de franquisme sense Franco fins que el rei va nomenar Suárez per fer una transició controlada que no passés comptes. Amb l’amnistia el franquisme persistent també es va perdonar a si mateix. I a tothom li va semblar bé, perquè l’actitud cap al poder era d’un conformisme natural educat al llarg de quatre dècades. De fet, moltes més, perquè la república va ser un parèntesi excepcional.
Després, un cop tastat el gust de la llibertat política, el debat pluripartidisme, les eleccions, la cultura sense (tanta) censura, etcètera, la mateixa població que havia estat conformista es va revoltar contra l’intent de fer marxa enrere del cop d’estat del 1981. Però això va ser després. El 1974, fa mig segle, quan Franco acumulava fallades orgàniques, la majoria de la població espanyola era del parer de no complicar-se la vida amb aventures polítiques i esperar instruccions de l'autoritat competent.