.jpg)
(Article publicat a Regió7 dimarts passat)
El cens electoral d’espanyols residents a 1 de desembre passat era de 35 milions. El nombre de pensionistes en la mateixa data era de 9,3 milions, és a dir, un 26 per cent del total. Com és possible que una quarta part del cens sigui menystinguda i maltractada tant pels governants com pels aspirants a reemplaçar-los?
El partit més votat a les darreres eleccions generals va ser el PP, amb 8,2 milions de paperetes. El segon va ser el socialista, amb 7,8 milions. Tots dos van obtenir menys vots que pensionistes consten a les llistes de la Seguretat Social. Si tots aquests s’haguessin posat d’acord per votar un mateix partit, i fins i tot si no l’hagués votat ningú més, s’hauria convertit en la primera força parlamentària, amb dret a reclamar la presidència del govern i liderar la formulació de pactes. Però hagués estat necessari concentrar el suport de tots 9,3 milions, fos quina fos la ideologia, la religió, la identitat nacional o el mapa de fílies i fòbies de cadascú.
La concentració del vot en un «partit dels pensionistes» és una hipòtesi extrema i encara poc probable, ja que decidim el que votem per una multitud de factors, entre els quals les emocions i els sentiments d’identitat tenen sovint més pes que l’anàlisi objectiva del que convé a la nostra economia i el nostre benestar.
Votem partits que deixen caure el poder adquisitiu de les pensions, s’obliden de corregir l’IRPF segons la inflació, permeten la massificació de la sanitat, es distreuen quan l’habitatge es torna inassequible o menyspreen l’increment de les desigualtats, però els fem confiança perquè un dia vam decidir que són «els nostres», per tradició familiar, per mandra de canviar, per simpatia al líder, perquè fan una música que ens pessiga, perquè branden una bandera que ens emociona o (cada cop més) perquè insulten amb gràcia.
Esperar que els votants canviem aquesta manera de fer i ens centrem reflexivament en la protecció dels nostres interessos potser és esperar massa, però tampoc no cal caure en l’extrem contrari i deixar totalment de banda les pròpies necessitats.
Fins i tot sense una candidatura pròpia, res no impedeix als jubilats organitzar-se per vigilar, informar, conscienciar, fer xarxa, exigir, mobilitzar-se i pronunciar-se quan toqui a favor de qui més s’hi comprometi i menys els hagi enganyat. Els partits existents es traurien la son de les orelles. I en cas contrari, sempre quedaria l’opció del partit dels pensionistes.