(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
El Kursaal ha celebrat el divuitè aniversari de la seva nova vida, i d’aquí a un parell d’anys serà el centenari del naixement estricte. Va ser per la festa major del 1927 quan Andreu Cabot va programar l’òpera Aida, de Verdi, per inaugurar el coliseu que havia edificat al Passeig. En les dècades següents el teatre va viure etapes de tota mena, va anar envellint i va acabar clausurat el 1988. La rehabilitació va ser profunda, i se’n va conservar poc més que el pati i la façana. El salt de qualitat ha estat enorme i permet gaudir a Manresa de teatre, música i dansa de primer nivell. Però se n’ha pagat un preu: la sala gran ofereix vuit-centes localitats a la mateixa parcel·la de terreny on abans se n’encabia dues mil entre platea, llotges i dos amfiteatres. El teatre actual és una joia admirada i elogiada, però amb un seixanta per cent menys de capacitat que abans de la transformació integral.
No és estrany que l’endreça d’una sala d’espectacles condueixi a reduir-ne l’oferta de seients. Les Congregacions Marianes van aixecar el 1960 la Sala Loyola de la plaça Sant Ignasi amb un miler de localitats entre la platea i l’amfiteatre, però al cap d’uns anys, quan ja era municipal i es deia Sala Ciutat, l’aforament va baixar fins els 650 espectadors. No es van modificar les dimensions de l’espai, però allà on hi havia seients de fusta que grinyolaven s’hi van instal·lar butaques encoixinades. És el mateix que ha succeït a Kursaal. El gruix d’un respatller encoixinat és força superior, i amb el canvi també creix l’amplada. Si miren l’edició de dijous passat de Regió7 veuran imatges de les velles cadires del Kursaal, i entendran que avui ningú no les instal·laria en cap recinte per augmentar-ne la capacitat, encara que amb dues mil localitats a la venda es podrien contractar artistes ara inaccessibles perquè el seu catxet massa elevat per fer les paus amb la venda de vuit-centes entrades.
Com la majoria de catalans, els manresans ens hem tornat delicats i exigim comoditat. Fa unes dècades reclamàvem pel·lícules d’estrena als cinemes del monopoli i una mica més de bon teatre, encara que les butaques fossin dures. Ara que ens arriben puntualment les estrenes cinematogràfiques i els bolos de les figures de l’escena catalana, no ens conformem amb menys que un tracte amable per a les nostres esquenes. Per què ens hauríem de resignar al contrari, si ja no som pobres i la ciutat va com una moto?