(L'article de dissabte a Regió7)
L’idealitzat Barack Obama va expulsar en un sol any més immigrants sense papers que Donald Trump en qualsevol any del seu primer mandat. La diferència entre la ma dura d’Obama i el discurs actual de Trump és que aquest presumeix obertament de la seva inhumanitat. Criminalitzar la condició d’immigrant (d’un país pobre, que quedi clar), convertir les seves deportacions en espectacles televisats, perseguir les persones i institucions que els donen refugi, fomentar la delació amb recompenses econòmiques... aplica un plus de deshumanització a la política migratòria. Ja no es tracta de si un país es pot permetre tenir més o menys estrangers o si les normes s’han de complir; es tracta de penjar als migrants pobres una gran llufa que els converteixi en objecte de l’odi de les masses frustrades per l’avaria de l’ascensor social. Aviat farà cent anys que Alemanya va precipitar-se en l’abisme d’una dinàmica semblant, amb els jueus com a assenyalats. Aquell «mai més» pronunciat solemnement després de la Segona Guerra Mundial, quan es van descobrir els camps nazis, s’ha anat desdibuixant: encara persisteix la memòria insuportable de l’extermini, però perdem de vista que el punt de partida va ser la progressiva deshumanització de tota una categoria de persones.
Per desgràcia, la història de la Humanitat és també la de successives inhumanitats. Afirmar un «nosaltres» com a categoria suprema i negar als «altres» el dret a existir, excepte en posició altament subordinada, és un comportament ancestral. Persecucions, expulsions, deportacions massives, genocidis... han estat practicats per tota mena de nacions des que les guerres entre ciutats de l’antiguitat passaven per esclavitzar els vençuts i liquidar els menys aptes. Per un moment, per uns pocs anys, en una part del món semblava que s’obrís un parèntesi de valors diferents, amb l’afirmació dels drets humans i de la igualtat de totes les persones a l’hora d’accedir-hi, però el parèntesi s’està tancant. La celebració de la inhumanitat és el signe dels temps. El trumpisme assenyala el camí i les ultradretes europees aplaudeixen mentre Pequin i Moscou podrien dir «nosaltres ja hi érem». La història no es repeteix però rima, va dir Mark Twain: cap cicle no és exactament igual a l’anterior, però el pèndol sempre recula després d’avançar. Els temps que ens faran sentir vergonya d’Occident potser tot just acaben de començar.