(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)
A la societat catalana li calen més nadons, però la decisió de reproduir-se és individual i decreixent. Les crides patriòtiques expressades en la caricatura «catalans, feu catalanets!» no motiven l’ànim procreador de les parelles. És preocupant que les defuncions superin els naixements any rere any des del 2018, «però ara mateix no em va gens bé» pensen i diuen les dones en edat fèrtil, que al capdavall són les que decideixen, soles o en companyia d’altri.
Les transformacions científiques i econòmiques acaben modificant els hàbits socials i les mentalitats, però de vegades el procés triga dècades. La caiguda de la natalitat és el fruit d’avenços com la reducció extrema de la mortalitat infantil, l’extensió de l’Estat del benestar i les tècniques anticonceptives, que són aportacions del segle passat. Quan només sobrevivia una part dels nounats, quan calia refiar-se dels fills per no morir de misèria en la vellesa, i quan fer l’amor equivalia a comprar números per a la rifa de l’embaràs, la natalitat era alta i tenia bona premsa. Cap d’aquestes circumstàncies ja no és vigent per a la majoria de persones a la Catalunya actual. També ha entrat en decadència la idea que ser pare o mare és indispensable per aconseguir l’autorealització. Avui el principal incentiu per a la maternitat i paternitat és la joia que se n’espera, mentre a l’altre plat de la balança s’hi diposita el pes de les servituds que suposa, entre elles la renúncia a una part de l’autonomia personal. Pagar el preu només s’accepta quan a canvi s’obté una expectativa de felicitat molt alta.
Sense nous catalanets, el futur oscil·la entre dues alternatives: una Catalunya en procés accelerat d’envelliment (l’índex ha crescut un 26 % en una dècada), que arribarà a ser insostenible, o una Catalunya cada dia més plena de persones que hi han arribat des d’altres terres. Si cap de les dues opcions no ens abelleix, la solució és clara: la natalitat. Però no sé com es rebria una campanya que digués: «Catalans d’arrel, per la llengua, la identitat i les pensions, tingueu molts fills!»; probablement obtindria més improperis que seguiment.
Aturar l’envelliment sense incrementar la natalitat passa doncs per la immigració, amb l’advertiment que els nouvinguts també envelliran. La qüestió és com es gestiona el fenomen, un cop establert el seu caràcter inevitable. Enrabiar-nos-hi i prou no serveix de res. Per començar, són persones humanes.