(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
La participació al referèndum de l’1 d’Octubre a Moià va ser d’un 48,6%, cinc punts més que a Catalunya. No es pot dir que els moianesos es desinteressin de les consultes. Però l’Ajuntament es nega a convocar la que li demanen sobre l’ampliació de l’escorxador i la construcció d’una planta de biogàs.
«Habla, pueblo, habla», deia la cançó oficial del referèndum de la Reforma Política de 1976. «Calla, poble, calla», podria ser la cançó dels governants moianesos.
No conec el tema ni tinc elements per jutjar els arguments de banda i banda, però no acabo de veure què té de dolent esbrinar el parer de la ciutadania sobre les qüestions que l’afecten, i les consultes populars són una bona eina per fer-ho. Molt més precisa i fiable que les polèmiques a la xarxa o el recompte de manifestants.
Les consultes ens fan participar en les decisions i ens converteixen en responsables de les conseqüències, per activa o per passiva. Si ens mantenim al marge, renunciem a defensar les nostres preferències i perdem legitimitat per queixar-nos després. És una actitud equiparable a l’abstencionista que lamenta el resultat d’unes eleccions. Haver-hi anat!
Una llei catalana les regula. Diu que «tenen per finalitat conèixer l’opinió de la població sobre la qüestió sotmesa a consulta i llur resultat no té caràcter vinculant». Els governants poden ignorar el resultat, però n’han d’explicar les raons. Qui té por de la transparència?
En la política es dona un fenomen digne d’estudi: els més ferms defensors de la participació ciutadana, quan arriben a llocs de poder, descobreixen una pila d’arguments per mantenir la població ben allunyada de les decisions. Expliquen que tot és més complicat del que sembla, i que la gent sovint vota sense perspectiva de conjunt.
Però aquesta gent és la mateixa que els ha dut a les butaques del govern. Es van equivocar quan van votar-los a les eleccions? Els mancava perspectiva de conjunt quan van fer-los confiança? Si els ciutadans són prou savis per decidir qui els governa, també ho són per respondre amb seny a les consultes que se’ls presentin.
Tenir por de les consultes és tenir por de la gent, dels ciutadans, del poble. «Vox populi, vox dei», diu la llatinada: la veu del poble és sagrada i omnipotent. Però tot polític submergit en un fluid de poder experimenta un impuls ascendent en direcció a l’autocomplaença.
La part bona és que s’hi pot resistir.