Algú li va dir a Donald Trump que el subsol d’Ucraïna contenia un tresor inesgotable de «matèries primeres crítiques», minerals necessaris per a modernes les tecnologies, de les bateries dels cotxes elèctrics a les telecomunicacions, passant pels aerogeneradors.
Trump va exigir a Zelenski que li cedís l’explotació d’aquests jaciments volia continuar rebent el suport d’Estats Units. Si es negava, ja s’espavilaria amb Putin.
Però mentrestant s’ha divulgat que les reserves del subsol ucraïnès no són tant importants com s’havia dit, que les valoracions s’havien fet en temps de la Unió Soviètica i amb mitjans d’exploració de dubtosa fiabilitat, i que la seva explotació resultaria molt costosa. Això explicaria per què Zelenski no va oposar resistència a l’extorsió mafiosa de Trump.
De sobte Washignton ja no està interessat en l’acord, ja no es deleix per explotar les reserves minerals ucraïneses, i fa passar davant un altre objectiu diplomàtic: l’entesa global amb la Rússia de Putin. El lamentable espectacle d’ahir a la Casa Blanca, amb Trump i el vicepresident Vance esbroncant i humiliant el president ucraïnès, escenifica la nova orientació.
L’objectiu és que Ucraïna es rendeixi i accepti les condicions exigides per Putin: consolidació i fins ampliació de les conquestes territorials i renúncia a cap aliança militar amb el bloc occidental.
Les males maneres de la reunió són premeditades. En directe per televisió, Trump llança un missatge a Europa: són el pinxo més pinxo, el ganàpia que roba els esmorzars a l’hora del pati, i faig ofertes que no es poden refusar. Si em plantes cara ni tant sols no semblarà un accident.
Les primeres reaccions europees han estat desiguals. Per a qui esperi una acció conjunta, els governs d’extrema dreta són l’enemic a casa.
Ucraïna està més sola que mai.