(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
«Un separatista reprimit». Fa més de trenta anys dues persones amb fonts directes m’ho van dir de Jordi Pujol. Va ser ocultament independentista durant la seva etapa presidencial? Ho era abans del 2009, quan va publicar El fracàs d’Espriu, conegut article on negava virtualitat a una sortida espanyola de les aspiracions de Catalunya?
El 1961, a Els turons a l’altra banda del riu, escrit a la presó, havia fet seva l’esperança en l’Espanya plural i respectuosa que expressava Salvador Espriu a La pell de brau. Deia Pujol que els versos del poeta, «en tot però especialment pel que fa referència a la naturalesa i al significat d’Espanya, al judici de la Guerra Civil i a la missió de la nova lleva, són plenament adequats a l’estat d’ànim i a les sentides o intuïdes necessitats de la jove generació catalana».
Quaranta-vuit anys més tard, el 2009, en la presentació a Manresa de les seves Memòries, l’expresident titllava d’«ingenu» el projecte que havien compartit ell mateix, el seu partit i «una bona part del PSC i del PSUC», d’encaixar Catalunya en una Espanya nova i democràtica. Davant el desencís, què calia fer? Quan el Procés encara no s’havia posat en marxa, Pujol presentava quest dilema: «o recrear un altre missatge, un altre Espriu, o bé la independència, però això és més fàcil de dir que de fer».
El manresà Txema Seglers, nascut el mateix any que Pujol va accedir a la presidència, ha entrevistat testimonis directes i indirectes per apropar-se al personatge amb una mirada que ja és retrospectiva i n’ha fet el llibre Pujol i jo, presentat dimecres a Manresa, a la mateixa llibreria que aquelles memòries. Els entrevistats són de tots els colors, del pujolisme quasi religiós a la crítica més enèrgica, i també són diverses les opinions sobre el seu independentisme: «emocional» segons Irene Rigau, «sociològic» segons José Antich, sobrevingut per obra de l’entorn (el «pinyol») segons Núria Orriols, de cap mena segons Francesc-Marc Álvaro... Seglers avisa: «Ell no va dir que no fos independentista sinó que no seríem independents. És diferent. Segueix deixant el misteri.»
Tornem a les paraules de Pujol a Manresa: «és més fàcil de dir que de fer». Home de criteri, idealista en l’objectiu però navegant pragmàtic, i sempre molt ben informat, coneixia els ressorts visibles i invisibles del poder i sabia que els intents de conquerir l’inabastable generen una frustració capaç de desanimar l’avenç cap al possible.