(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)
D’Avinyó a Vic en transport públic amb dos canvis d’autobús i en tres línies diferents. Aquesta era la combinació detallada per un avinyonenc en un reportatge que diumenge passat publicava aquest diari. La primera etapa, d’Avinyó a Artés. La segona, d’Artés a Moià. La tercera, de Moià a Vic. Un viatge complicat, certament, però no tant estrany en una Catalunya presidida per la radialitat i els centralismes encadenats.
La radialitat dels sistemes de transport amb Barcelona com a centre té filloles clòniques a les capitals província, vegueria o comarca. Les línies i freqüències del transport públic estan bàsicament orientades a unir els pobles amb les seves ciutats de referència, i aquestes amb el cap i casal metropolità. Ben mirat, és el que imposa la demanda, i per confirmar-ho només cal veure el volum de trànsit a les carreteres entre Vic i Manresa o entre Manresa i Igualada, i comparar-lo amb el que registren les que uneixen les mateixes ciutats amb Barcelona.
A diferència de la C-55, que és un objectiu (quasi) unitari dels bagencs, no hi ha cap plataforma per exigir el desdoblament de la Manresa-Igualada. El bus Manresa-Vic per l’Eix circula deu cops al dia; el de Manresa a Barcelona, cinc vegades més. La figura de l’arbre de centralismes amb ramificacions successives també es pot descriure com un sistema de canonades de drenatge que recull el suc de tot el país i el serveix com aliment al Gran Xuclador.
Temps era temps, a l’avinyonenc de la nostra història li hauria estat una mica més senzill fer el seu viatge, ja que una mateixa línia d’autobús feia el trajecte complet entre Manresa a Vic passant per Artés, Calders i Moià. Aquest articulista l’havia utilitzat de jove, quan el gestionava l’empresa Galtanegra, d’origen solsoní. La línia va desaparèixer però se’n va posar en marxa una de molt més ràpida per l’Eix Transversal.
En el meu record, els cotxes del Galtanegra, que també ens portaven de Manresa a Cardona i a Solsona, eren sorollosos, tremolaven i tenien una relació conflictiva amb les imperfeccions del paviment. Valia més no tenir pressa quan pujava de Tona a Collsuspina pels revolts inacabables del coll de La Pollosa. Ara l’EixBus ens transporta amb força més velocitat i comoditat; els beneficis per als viatgers són evidents. Mentrestant, el tren de Manresa a Barcelona triga avui més estona que fa mig segle, fins i tot quan no acumula retards per qualsevol «incidència».