La tiktoker manresana Nadine Romero ha explicat a Regió7.cat que "exposar-me no vol dir que tothom pugui opinar sobre el meu físic". Segons el diari digital, «la creadora de contingut explota contra un seguidor que qüestiona el seu físic i assumeix que podria comportar-li problemes de salut». Vaja, que algú li ha dit que li sobra algun quilo i ella s’ha enfadat: «que no em jutgin». El problema és que qui s’exposa sempre és jutjat. La diferència és que exposar-se a una xarxa com la xinesa significa que el judici t’arriba instantàniament i en volums tant massius com pugui ser-ho la teva audiència. (Per cert, quina mena de continguts són els que crea aquesta senyora? La notícia no ho explica. Són consells financers o de bellesa?).
Posem un exemple. Una persona obesa apareix de forma habitual per televisió per explicar, posem per cas, les novetats de la cartellera de cinema. Com que els humans som dolents de mena, a les cases i als bars de seguida que apareix es multipliquen els comentaris de la mena «cada dia està més rodó», «si continua així farà un pet», «als avions ha de comprar dos seients», «massa hores de cinema i zero de gimnàs», «algú li hauria de dir que és candidat a la diabetis», «un dia el trobaran fregit amb una feridura» i altres de més grollers i farcits de paraules menys reproduïbles. Però la persona afectada no s’immuta. Per què? Perquè ella és allà, a l’estudi de televisió, a una gran distància de nosaltres, que som a aquesta banda de la pantalla. Ja podem anar dient, que ni ens sent ni ens escolta. De fet, ni tant sols ens veu. Les nostres ganyotes li són indiferents.
Però això és la televisió, un invent juràssic amb una audiència geriàtrica, i les noves generacions s’aboquen a les xarxes, que són pura interacció. Si vols. Perquè si no vols, pots inhabilitar els comentaris. O ignorar-los. Pots llançar el teu missatge i oblidar-te de les reaccions, bones o dolentes. Quedar-te només en les xifres de visualitzacions i de «m’agrada» per saber si interesses algú. Però si optes per submergir-te en els comentaris perquè t’agrada que et cobreixin de lloances i et diguin que ets la bomba amb patinet, no et queixis si entremig trobes gent grollera que s’entreté dient coses lletges de tu. Sincerament, si els elogis no t’han proporcionat prou autoestima per immunitzar-te contra els trinxadors, dedica’t a una altra cosa.
Excepte, és clar, si anar-te a lamentar al diari és part de la teva estratègia de comunicació.