Encara que l’hagin sentit a la tele, la paraula «conclau» no apareix al diccionari normatiu, a diferència de «conclave», definit com «1. Lloc on els cardenals es reuneixen i es tanquen per elegir papa. 2. Assemblea dels cardenals reunits per elegir papa». La porta es tanca amb clau, «cum clavis» en llatí. «Con clau» seria un estrany fenomen bilingüe.
Hi ha una història interessant darrera el costum de tancar els cardenals per elegir nou Papa. L’origen no es troba en la protecció del secret de les deliberacions sinó en alguns casos d’abús de posició principesca i dilació injustificada que es van donar al segle XIII a costa de la ciutat que pagava la festa.
Després que durant alguns segles el Papa fos elegit primer pels fidels i clergues de Roma i diòcesis veïnes, i després només per l’aristocràcia romana, finalment es va arribar a la situació actual que limita el vot als cardenals. Els interessos divergents d’una Església ja molt extensa territorialment facilitava que no es posessin d’acord, i de vegades la «seu vacant» s’eternitzava. Va ser llavors quan les autoritats civils de les poblacions que els acollien van iniciar el costum de tancar-los i no deixar-los sortir fins que es posessin d’acord.
El cas més sonat va ser el de Viterbo. El conclave va començar el 1268 i al cap de tres anys encara no hi havia nou Papa. Fastiguejats, els ciutadans no només van tancar-los al palau episcopal sinó que van imposar-los una dieta de pa i aigua. Segons la llegenda, fins i tot van desmuntar la teulada per deixar-los a la intempèrie. Llavors l’acord va ser qüestió de dies.
El desenvolupament de les reunions del conclave és secret, però se n’han fet aproximacions des de la ficció. La mort del papa Francesc ha revifat l’interès per la pel·lícula The Conclave, ben recent. Però el gran clàssic és Les sandàlies del pescador, protagonitzada el 1968 per Anthony Quinn en el paper d’un bisbe que és elegit Papa per aclamació després d’un discurs tant commovedor com improbable. Es dóna el cas que personatge procedeix de l’altre costat del teló d’acer, deu anys quants anys abans que Karol Wojtyla, Joan Pau II, fes el mateix recorregut, de la Polònia soviètica al setial de Pere.
Els conclaves són imprevisibles i se sol dir que qui entra Papa en surt cardenal, en el sentit de desconfiar de les quinieles. Als del Renaixement es feien passadissos en moltes direccions: els francesos contra els italians, els Medici contra els romans, i aquests dividits entre les grans famílies aristocràtiques. Mig de rebot, en una d’aquestes batusses sense guanyador clar va ser elegit el primer Papa de parla catalana, Alfons de Borja o, si es vol, Calixt III. S’apropava a la vuitantena i només va durar tres anys, però va deixar molt ben col·locat el seu nebot Roderic de Borja, el papa Borja per excel·lència, que regnar amb el nom d’Alexandre VI i va passar a la història cobert d’infàmia per les seves amants i nombrosos fills. Entre aquests, la famosa Lucrècia i el bel·licós Cèsar, que va dir «o Cesar o res» i va acabar en res.