(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Segons l’advocada de sa majestat (es veu que conserva el tractament), Revilla va «calumniar greument el meu representat i es va referir a ell emprant expressions injurioses, difamants i oprobioses que lesionen el dret fonamental a l’honor». No cal dir que les ràdios i les televisions s’han afanyat a buscar els talls de veu i d’imatge en què Revilla disparava les seves crítiques al demandant, i el que han trobat han sigut expressions molt semblants a les que va utilitzar molta altra gent, a tota mena de mitjans, per qualificar l’actuació d’una persona que es va salvar pels pèls de respondre davant Hisenda per la via penal, que va deixar el seu antic regne per instal·lar-se a Abu Dhabi amb els seus amics dels petrodòlars, i que té un grau d’apreciació popular amb tendència a davallar per sota de zero, fins l’extrem que el seu fill i actual titular de la prefectura de l’Estat li ha establert un cordó sanitari perquè no contamini encara més la imatge de la Corona.
Escoltant les paraules de Revilla recuperades per a la ocasió, una part substancial de la audiència ha pensat que tenia raó llavors i la continua tenint ara. En el duel entre dos campions del «campechanismo», com ha estat enginyosament definida la situació, Joan Carles s’ha cobert de glòria i el càntabre s’ha anotat els primers punts gairebé sense moure’s, sigui quin sigui el resultat del procediment judicial que li reclama una rectificació pública i cinquanta mil euros per a obres socials.
La comunicació de l’advocada esmenta el dret a l’honor recollit a l’article 18.1 de la constitució. Segons la Real Academia Española, la paraula «honor» significa «glòria o bona reputació que segueix a la virtut, al mèrit o a les accions heroiques». Francament, si allò que el preocupa són les taques que embruten el seu honor, Joan Carles hauria de demandar-se a sí mateix, perquè ha estat ell qui s’ha deshonrat de forma persistent i contundent.