I nosaltres, quina culpa hi tenim?
Els ciutadans dels Estats Units van decidir donar el poder a Donald Trump. El van elegir president i van donar majoria absoluta als republicans a les dues cambres del Congrés. Van fer-ho per activa, votant-los, i per passiva, quedant-se a casa els que no se’n refiaven en lloc de fer costat a Kamala Harris.
Doncs bé: Trump es comporta com calia esperar que ho faria. No com en el seu primer mandat, quan les cambres legislatives el frenaven i no tenia prou suports per desmuntar la burocràcia federal, sinó com a la seva activitat econòmica de conqueridor poc escrupolós. I com al seu programa de televisió The Apprentice, un concurs d’aspirants a executius empresarials que tenia el moment culminant quan s’assenyalava el concursant més feble i el mateix Trump el feia fora amb un «estàs despatxat!» inclement.
Sabien qui era i com era. I van votar-lo igualment. Com que Estats Units és una democràcia, els votants són els responsables del resultat de la seva votació i és normal que en gaudeixin o pateixin les conseqüències. Que el nou president fa coses estranyíssimes i desconcerta tothom? Que dona grans poders a un multimilionari que li fa la pilota? Doncs haver votat Kamala. I si no els feia el pes, al menys haver votat pels candidats demòcrates al Congrés per mantenir l’equilibri.
Té una certa lògica pensar que «ja s’ho faran» i guardar la capacitat d’empatia per a les minories més durament castigades per la fúria presidencial. El problema és que no s’ho fan sinó que «ens ho fan». Les decisions de l’home del cabell groc afecten el món sencer i també a nosaltres, que no en tenim cap culpa. En un planeta interdependent, els cops de timó de la Casa Blanca sacsegen les oliveres de les Garrigues.
No en tenim cap culpa però en paguem les conseqüències. Potser l’únic aspecte positiu de la deriva trumpista cap a l’aïllament d’Estats Units és que com menys interdependents siguem, menys ens afectaran les seves atzagaiades. Que s’ho facin.