(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte a Regió7)
Es veu que les Illes Balears ja no atrauen immigrants de la resta del territori espanyol i ara es dona el fenomen contrari: residents illencs que es traslladen a viure a regions peninsulars de l’anomenada «Espanya buidada». Darrera d’aquesta dinàmica s’hi trobaria la crisi de l’habitatge derivada de l’allau turística: de fora vingueren que de casa els tragueren. La mudança a regions llunyanes pot significar dividir per tres el preu del metre quadrat, i aconseguir una casa sencera quan a Mallorca no poden comprar un pis decent.
Hem passat de condemnar els pobres a pujar escales a empènyer-los quilòmetres enllà. Abans que es generalitzessin els ascensors, les cases de pisos de les ciutats reflectien l’estructura de classes en una divisió vertical invertida: els de dalt vivien a baix. En són un exemple els edificis construïts a París arran de la reforma urbanística de Napoleó III a la segona meitat del segle XIX. Els rics, sovint propietaris de l’immoble, habitaven tota la primera planta. A partir de la segona la superfície es fragmentava en apartaments cada cop més petits, fins arribar a les mansardes de les minyones. Catalunya no va escapar del model. Quants edificis catalans d’una certa edat no llueixen encara el rètol de «principal» al replà del primer pis, una manera de deixar les coses clares?
L’urbanisme de Napoleó III va expulsar els residents pobres cap als afores, a indrets com Montmartre (els artistes s’hi van instal·lar perquè era barat). A pertot arreu l’expansió de les ciutats, combinada amb la popularització de l’ascensor, va fer que s’accentués el repartiment horitzontal de la divisió social. Barris de gent rica, amb els dúplex als àtics com a signe de distinció, i barris de gent pobra. A la Barcelona d’avui el preu del metre quadrat es duplica entre els districtes de Nou Barris i Sarrià-Sant Gervasi. Quan és tota la conurbació la que s’enfila cap als núvols de l’inassequible, als qui no s’ho atrapen els queda l’alternativa d’emigrar cap altres comarques. El metre quadrat del Barcelonès multiplica per sis el de les Garrigues, però les Borges Blanques queda una mica lluny per anar cada matí a treballar de cambrer a la Rambla.
Els cambrers de Palma no tindrien gaire bona combinació de Rodalies per anar a treballar cada dia des de la península. Estan encadenats als preus inassequibles que imposen els mateixos clients alemanys que són gasius amb la propina i rondinaires sobre la qualitat del servei. No és gens estrany que hi hagi qui faci les maletes.