(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)
Temps era temps les pel·lícules projectades als cinemes espanyols necessitaven l’autorització del Ministerio de Información y Turismo, que les podia prohibir o retallar, i en tot cas els encolomava una etiqueta que advertia del seu risc per la salut moral de la població. El grau de perillositat es mesurava amb una escala de l’1 al 4. La categoria 1 volia dir «apta per a tots els públics», la 2, per als majors de 12 anys, la 3 per als majors de 18 anys, la 3R per a «mayores con reparos», i les obres que els censors qualificaven amb un 4 («greument perilloses») no s’arribaven a exhibir.
L’equivalent televisiu es va implantar el 1963 a Televisión Española, llavors l’única existent, i consistia en la sobreimpressió d’uns rombes blancs en una cantonada de la pantalla. Un sol rombe significava que el programa era per a majors de 14 anys, i dos rombes, per a majors de 18 anys. Tant a la gran pantalla com a la petita el criteri de perillositat prenia com a referència el sisè manament, «no cometràs actes impurs», que el catolicisme traduïa per «no fornicaràs», i ignorava força el cinquè manament, «no mataràs», de manera que la mainada tenia permís per afartar-se de tirotejos però se li amagaven els petons d’amor i qualsevol altra forma d’aproximació romàntica amb intencions ulteriors.
Tot això, servia d’alguna cosa? Els meus companys de generació els podran dir que els porters de molts cinemes de la nostra adolescència tenien la màniga bastant ample, sobretot a les sessions menys concorregudes, i que la majoria de nosaltres ens vam fer un tip de veure pel·lícules amb dos rombes a la tele, i això que les cases tenien un únic aparell al menjador, de manera que la supervisió parental era força difícil d’esquivar.
En plena dictadura les restriccions anaven com anaven, així que ens podem imaginar com funcionen ara, quan tots els adolescents porten una pantalla a la butxaca i tenen l’ordinador a l’habitació. Quan apareix la xifra 18 en un racó no és que se’n riguin, és que no la veuen. De manera que poden imaginar l’atac de riure quan he llegit que Instagram restringirà certes utilitats de l’aplicació als usuaris menors de setze anys... que hagin confessat l’edat sense fer trampes. I que ja s’estan afanyant a obrir un compte nou amb el perfil d’un adult de quaranta anys i la foto d’un desconegut amb barba. Si nosaltres ens saltàvem els rombes de la tele única, ja pots comptar què són capaços de fer els nadius digitals.