(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)
Un mes de juliol de fa tres dècades vaig anar a Queralbs per fer-li una «entrevista d’estiu» al llavors president Jordi Pujol, compartida amb periodistes d’altres tres capçaleres. Un d’ells, representant un diari lleidatà, va preguntar-li sobre l’art religiós de la Franja guardat a Catalunya i reclamat per l’Església aragonesa. Pujol era l’encarnació del concepte CC: catalanisme catòlic o catolicisme catalanista, triïn l’ordre que prefereixin. La qüestió li podia resultar incòmoda. Va rumiar uns segons i al final va respondre: «Sap què? Aquesta pregunta no me l’ha fet». Una vintena d’anys més tard, els camions de l’article 155 s’enduien per sentència judicial, en direcció a ponent, una colla d’obres procedents d’aquelles parròquies i dipositades, i fins llavors ben cuidades, al museu de Lleida.
La base de la reclamació i de la raó que li van donar els tribunals va ser el decret de la Congregació per als Bisbes d’octubre de 1995 que atribuïa a la diòcesi de Barbastre més de cent parròquies fins llavors adscrites a la de Lleida. La història d’aquestes parròquies era lleidatana però la divisió provincial i autonòmica les situava a l’Aragó, i algú va convèncer el Vaticà que convenia ajustar els dos mapes. Elías Yanes, l’arquebisbe de Saragossa, presidia la Conferència Episcopal Espanyola, per la qual passava necessàriament la decisió. En canvi no es va rectificar el mapa que encara parteix en més d’una autonomia diòcesis com Tortosa, Osca, Sigüenza o Toledo.
«És culpa del Procés que ens fa malveure», escolto i llegeixo. Fa tres dècades no hi havia Procés. La política espanyola vivia el darrer mandat de Felipe González i estava a punt de donar pas al primer de José María Aznar, tots dos sense majoria absoluta i en mans de les minories parlamentàries. Pujol i els seus diputats van dansar el ball de la governabilitat amb uns i altres. Van fer que Aznar parlés «català en la intimitat» i signés el pacte del Majestic. El més independentista que hi havia llavors al Parlament de Catalunya era ERC, que es movia entre els onze i els tretze diputats. Per tant no es pot dir que la dèria aragonesa d’aquells anys per la «recuperació» de l’art sacre fus una reacció de rebuig al separatisme català; les causes havien de ser més profundes i arrelades en la història.
Tant arrelades com això: Des del 1562 fins la dissolució el 1707 només dos dels vint presidents del Consell de la Corona d’Aragó van ser catalans; i aquests dos, tinguts per obertament castellanistes.