(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)
La «destrucció mútua assegurada» o «mutually assured destruction», MAD (que en anglès significa «boig») és la doctrina que ha evitat fins ara la Tercera Guerra Mundial i l’ha substituït per un rosari de guerres locals allà on hi havia potencial per a l’enfrontament. Els principals beneficiaris de la situació hem estat els europeus occidentals que, a més a més, hem estat prou llestos per integrar les economies nacionals, per tal que barallar-nos com en els segles anteriors es convertís en una opció desastrosa, i hem gaudit d’un bon paraigua de defensa sense gratar-nos la butxaca. En el pur aspecte de l’absència de guerra també n’han sortit beneficiats la majoria de països de l’Europa de l’Est, pagant-ne el preu de la soledat (doctrina de «no ingerència») davant l’opressió soviètica.
El principi de la MAD és la certesa que una guerra nuclear provocaria la destrucció absoluta dels qui la protagonitzessin i, de passada, de la resta de la humanitat. Fos qui fos que llancés el primer míssil, l’escalada de respostes obriria les portes de l’infern. Fins i tot amb les reduccions d’arsenals acordades a finals del segle passat, el que no destruïssin les bombes ho mataria l’«hivern nuclear» que seguiria. Davant la certesa d’aquest resultat terrorífic, ningú no tirarà la primera pedra. La pel·lícula de 1983 Jocs de guerra ho explica molt clarament quan el programa informàtic de resposta balística automàtica diu: «Un joc estrany, l’únic moviment guanyador és no jugar.»
Si no ets ni Estats Units ni Rússia (abans, la URSS) has de tenir una ferma aliança amb algun dels dos, del tipus «si t’ataquen, m’ataquen», o bé el teu propi armament nuclear, per assegurar-te que ningú utilitzarà el seu per destruir-te. Gran Bretanya i França en tenen des de fa dècades, per si de cas. També l’Índia i Pakistan, que s’odien a mort: tots dos estan convençuts que l’altre els destruiria si pogués; per això acumulen unes 160 ogives cada un. El programa nuclear d’Israel és un secret de domini públic. I l’Iran busca amb insistència completar el seu. Que Teheran aspira a esborrar l’Estat hebreu del mapa no és cap misteri, ni tampoc que aquest vincula la seva supervivència a la neutralització total del règim iranià –no només dels seus tentacles a la regió. Un Iran amb armament nuclear i governat per fanàtics religiosos seria tant inatacable com Corea del Nord, i és evident que ni Israel, ni Occident en general, volen això.