(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)
El suboficial instructor de «teòrica» deia: «L’objectiu d’una acció de guerra no és matar enemics, ni tant sols destruir l’enemic; l’objectiu és inutilitzar-lo perquè deixi de ser una amenaça». D’aquest principi se’n deduïa que qui inutilitzés més efectius de l’altra bàndol estava guanyant. Doncs no sempre.
El 22 de juny de 1941 l’Alemanya de Hitler va atacar la Unió Soviètica en l’anomenada Operació Barba-roja. L’objectiu era conquerir-ne la part oriental fins més enllà de Moscou, per fer-se amb els camps d’extracció de petroli i amb les grans extensions agràries productores dels indispensables cereals. La facilitat amb què la guerra llampec havia penetrat en el front de l’oest, fins ocupar una gran part de França, va fer pensar al govern alemany que a l’est passaria el mateix. Ja sabem que va anar d’una altra manera. Al cap de quatre anys eren els soviètics els que alçaven la seva bandera damunt les runes del Reichstag a Berlín.
Entre les dues dates, l’enfrontament entre Hitler i Stalin va costar la vida a 3,2 milions de soldats alemanys i a 26 milions de ciutadans soviètics, dels quals més de deu milions eren militars. És a dir, que Alemanya va matar tres soldats enemics per cada baixa pròpia. I tanmateix, va perdre. Amb una quantitat molt superior de baixes, la URSS va guanyar.
Una altra comparació. A la guerra del Vietnam van morir uns tres-cents mil soldats entre sudvietnamites i estatunidencs (aquests foren 58.200) i tres quarts de milió de combatents del Viet-Cong i el Vietnam del Nord. Més del doble. Ja saben qui va guanyar, oi? El govern de Washington va anar apujant constantment l’aposta perquè creia que una superpotència no podia perdre aquella guerra, i va acabar empassant-se una humiliació que encara avui no ha digerit del tot.
La potència tecnològica militar d’Israel és molt superior a la d’Iran, com veiem aquests dies. Tant en precisió com en capacitat destructiva la diferència és notable, i seria abismal si Trump decidís involucrar-s’hi. Però l’Iran té més de noranta milions d’habitants, i el règim teocràtic emmordassa les veus opositores que poden sembrar dubtes entre els ciutadans, a diferència del que passa a Israel i els Estats Units. Amb antecedents històrics com els esmentats i molts altres exemples que matar i destruir millor que l’adversari no garanteix la victòria, és normal que hi hagi divisió d’opinions sobre els efectes de les bombes de Trump.