(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts a Regió7)
El 2016 va ser un any caòtic a la política espanyola. Les eleccions del desembre anterior havien donat al PP una majoria relativa insuficient per investir Mariano Rajoy. Tampoc Pedro Sánchez aconseguia lligar una suma alternativa. Després de mesos de penoses indecisions, va caldre tornar a les urnes. El PP va aconseguir 137 escons per 85 el PSOE, però continuaven les dificultats de tots dos per lligar acords d’investidura. Davant de l’embolic, Rajoy va fer una proposta al PSOE: ja que no podeu formar un govern sumant minories, deixeu-nos governar a nosaltres; només cal que us abstingueu en la votació. La resposta de Sánchez es va convertir en un lema: «no és no». Però els socialistes partidaris del sí es van revoltar i a l’octubre, en una jornada caòtica, Sánchez plegava i començava la reconquesta de la secretaria general, que culminaria amb èxit. Ara, al cap de nou anys del seu pitjor moment, els socialistes podrien veure’s abocats a un dilema semblant. Encara més: és possible que dins les seves files creixessin les veus partidàries de prendre la iniciativa. Això succeiria si Sánchez no pogués aguantar la pressió i avancés les eleccions per celebrar-les a la tardor, i si el veredicte de les urnes s’assemblés a l’enquesta de Gesop per a Prensa Ibérica que ahir publicava Regió7, segons la qual l’aplec de partits de aguanta el govern quedaria lluny de la majoria absoluta, mentre que el PP només sumaria amb Vox; això sí, sobradament, ja que els d’Abascal treuen petroli de la gran bronca de la corrupció. Feijóo castiga el fetge de Sánchez amb la seva espiral d’adjectius i Abascal s’asseu a recollir els fruits sense cansar-se. No hi hauria manera d’evitar un govern del PP, però aquest podria arribar per dues vies diferents: el pacte amb l’extrema dreta, seguint el precedent de diverses comunitats autònomes, o el govern en solitari aconseguit gràcies a l’abstenció del PSOE, que se sacrificaria per impedir que els ultres marquessin les prioritats del nou executiu i s’avindria a negociar l’agenda legislativa. Però una decisió com aquesta exigiria apartar Pedro Sánchez de la direcció i substituir-lo per algú més avingut a bastir ponts transversals. Un relleu que si fos traumàtic, com el de fa nou anys, enfonsaria les expectatives ja decreixents del partit. Sense oblidar que llançar el PP als braços de Vox al crit de «que es retratin» seria una temptació molt forta per a les dolgudes bases socialistes.