Barri vell, barri pobre

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Sempre se m’escapa dir-li «barri vell» al que ha acollit una gran part de la meva vida, malgrat la denominació oficial de Barri Antic de Manresa adoptada fa mig segle per l’Associació de Veïns. Aquest diari ha demanat i recollit opinions sobre el seu estat, tant a polítics com a protagonistes, i tothom està d’acord que cal aturar i revertir la seva decadència.

El cert és que actualment el barri no es desertitza, sinó al contrari: està ple com no ho es veia des de fa molt. Vet aquí el que diu en padró municipal: L’any 2000 es va marcar el mínim de les darreres dècades, amb 3.558 empadronats; en canvi el gener d’enguany eren 4.907. Un increment del 38% en un quart de segle, molt superior al del conjunt de la ciutat. Dins d’aquest període, la corba d’evolució és una mena de muntanya russa: pujada forta a partir del 2000, patacada amb la Gran Recessió i nova pujada amb la recuperació.

Val la pena posar aquestes dades al costat d’unes altres, perquè juntes prenen més significat. Són les del cens electoral, els residents amb dret a vot. A les eleccions generals del 2000 els electors censats al barri eren 2.889. A les eleccions catalanes de l’any passat la xifra havia disminuït fins els 2.427. Una davallada de 472 electors o, si ho prefereixen, del 16%. La població augmenta però el cens electoral disminueix, i no costa gaire entendre la causa: per votar s’ha de ser adult i tenir la ciutadania espanyola. Fa un quart de segle hi havia quatre electors per cada cinc residents, mentre que l’any passat eren un de cada dos. L’any 2000 els qui restaven al barri eren bàsicament nacionals amb una mitjana d’edat alta. Ara prop de la meitat són estrangers, i no pas «expats» d’alt poder adquisitiu, enamorats d’una casa vella amb encant i disposats a rehabilitar-la, sinó immigrants amb recursos limitats: marroquins en primer lloc, seguits dels sud-americans.

Aquesta és la història recent del barri. La degradació va foragitar els veïns de tota la vida, el seu lloc va ser ocupat per nouvinguts sense capacitat per canviar la tendència, i quan la degradació no es reverteix, s’accentua. Malgrat que no són el mateix el Born i la plaça Major que Santa Llúcia i la Travessia dels Drets, i malgrat els nous emprenedors, el Barri Antic és un barri pobre, submergit en l’espiral de la pobresa. Reconduir aquesta mena de situacions urbanes és un repte de molt alta complexitat, però és indispensable buscar els desllorigadors i arremangar-se.

Pobres estiuejants torturats!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

Cal ser comprensius amb els estiuejants dels pobles de pagès que es queixen de les campanes de l’església i del cant matinal dels galls. La culpa no és totalment seva. Els pobres han estat enganyats per segles de poesia.

Les famílies que estiuegen a pagès des de fa anys i panys hi estan perfectament adaptades; el problema són els que s’hi han establert fa més poc, enganyats per la popular fantasia del «beatus ille» d’Horaci. Va escriure el gran poeta llatí: «Feliç aquell qui, lluny dels negocis, com la gent antiga, treballa els camps rebuts del pare amb els seus bous, lliure de cap deute, i no s’excita pel so aspre de la trompeta militar, ni s’espanta del mar furiós, i evita el mercat i la supèrbia dels ciutadans més poderosos». Durant vint segles, molts altres escriptors han reiterat la comparació entre la beatitud de la vida rural i el desgavell de la ciutat. Alguns urbanites cauen en l’engany i s’imaginen que a pagès tot és dolça pau i repòs serè: «sota l’ombreta, l’ombreta, l’ombrí, flors i violes i romaní» («i un bon coixí», proposava Jaume Arnella). Quan s’hi instal·len, se senten estafats: Volien escapar de les sirenes constants de policies i ambulàncies i troben les campanades. Fugien soroll dels camions i els autobusos, i els cau al damunt el terrabastall dels tractors sota la finestra. Provant d’evitar la pudor dels tubs d’escapament i els contenidors mal tancats, són assaltats pel flaire dels purins. I en lloc dels noctàmbuls escandalosos, vet aquí els galls. Pobres urbanites desconcertats.

Alguns alcaldes comencen a estar tips que els estiuejants se’ls queixin perquè els quarts i les hores del campanar de l’església no els deixen agafar el son, i quan ho aconsegueixen ve el gall i els desperta abans de l’alba. Com si a l’Ajuntament no tinguessin altra feina. El de Sant Llorenç de Morunys ha publicat un ban per posar les coses a lloc i a Marçà, a la comarca del Priorat, han plantat un bonic cartell informatiu, amb dibuixets de colors que diu: «Atenció, visitants, esteu entrant en un indret amb riscos i perills. Aquí tenim campanes que toquen regularment. Pagesos i artesans que treballen per fer-te el menjar. Ramats que viuen a prop. Alguns fins i tot porten esquelles al coll. Si no ho suportes, has arribat al lloc equivocat».

Potser els pobles de pagès amb estiuejants massa delicats hauran de triar: plegar-se a les seves queixes i canviar l’economia rural per la turística, o, al revés, accentuar les molèsties, a veure si marxen i els deixen tranquils.

Més lent que l’obra de la Seu

Portada de l'edició Anoia de Regió7 del 19 de febrer del 2003

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

La primera pedra de la Seu de Manresa es va posar el 1328 però la nau no es va completar fins el segle següent, el campanar a l’altre, i la façana principal que llueix avui es va inaugurar el 1934. La catedral de Barcelona va trigar un segle i mig, però la façana és de finals del XIX. Aquesta i altres grans esglésies medievals expliquen l’origen de la frase «durar més que les obres de la Seu» que els paremiòlegs, estudiosos els proverbis, troben en una gran varietat de comarques.

Potser aviat parlarem de «durar més que les obres del Camp Nou». Després de moltes anades i vingudes amb el projecte, la remodelació de l’estadi del Futbol Club Barcelona va començar l’estiu del 2022, amb el propòsit de jugar a Montjuïc només durant la temporada 2023-24 i tornar a les Corts la 2024-25, ni que fos a mitja capacitat. No tant sols s’ha incomplert aquella previsió sinó que el club ja assimila que la temporada vinent també començarà al recinte de la muntanya. La causa? Endarreriments en l’execució. Si els estadis són les catedrals del modern culte futbolístic, és normal que les obres durin i durin, com als temples gòtics.

(Una altra cosa és la imprevisió que farà jugar el Gàmper a Sant Joan Despí, davant només sis mil espectadors. Molts deuen recordar quan el torneig era la «festa major del futbol», durava dues jornades i hi participaven quatre equips, amb les graderies plenes a vessar.)

És clar que un parell d’anys no són res en comparació amb els ritmes d’algunes grans infraestructures, des del corredor mediterrani a la B-40 i als desdoblaments de la N-II o, com exemple destacat, la línia 9 del metro de Barcelona, que es va començar a foradar el 2003 i encara no se li veu una data final.

Estem parlant de la durada dels treballs, però el temps que separa la concepció de l’execució pot ser molt més llarg. Fa uns dies comentàvem en cas de l’eix transversal, ideat fa més d’un segle. No tant antiga, però també del segle passat, és la proposta de soterrar l’estació dels FGC a Igualada per eliminar un conflictiu pas a nivell. Successius alcaldes n’han parlar amb successius consellers. Quan finalment els han escoltat, sempre hi ha hagut algun entrebanc. Remenant vaig trobar una portada de Regió7, edició Anoia, del 19 de febrer del 2003, que deia en grans titulars de portada: «La Generalitat estudia soterrar la via l’any 2004». Vint-i-un anys més tard, la setmana passada, la consellera Sílvia Paneque va anunciar la licitació . A veure quant duren les obres.

Xifres per entendre què li passa al Barri Antic de Manresa

Els darrers dies diari Regió7 ha dedicat uns quants articles al futur del nucli antic de Manresa.

Aquí, una curiositat estadística al respecte, referida al Barri Antic:

En un quart de segle:

La població del barri ha crescut, i molt.

El cens electoral ha disminuït, i molt.

De quatre electors per cada cinc habitants s’ha passat a un per cada dos.

Per ser elector cal tenir la nacionalitat espanyola. Si davalla el cens vol dir que davalla la població adulta amb DNI espanyol i l’augment és bàsicament per estrangers.

I no són precisament «expats» d’alt poder adquisitiu que s'enamorin del barri, comprin una casa vella i la rehabilitin.

L'enredada de l'ordinalitat

 Això de l'ordinalitat (que ni tant sols aconseguirem) no és garantia de res. 

Ho explico en aquest exemple teòric, de nou comunitats imaginàries, les seves aportacions (per càpita) a la caixa comuna, i el que en reben amb el repartiment.

Veuran que es respecta l'ordinalitat, però la que més aporta perd un 33% del que envia, i la que menys, guanya quasi el cent per cent, rep el doble del que hi posa.

S'enten, oi?

Finançament penjat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

En la qüestió del finançament el més calent és a l’aigüera, malgrat les joioses notes de premsa conjuntes dels governs socialistes català i espanyol. A cal socialista hi ha alguna cosa més que divisió d’opinions. Els comentaris que emergeixen de Palau i de la Moncloa semblen referir-se a acords contradictoris: segons uns, l’ordinalitat està clara; segons els altres, ja n’anirem parlant. A més a més, hi ha una profunda desentesa entre ministres i barons regionals del PSOE que s’apunten amb més o menys entusiasme a les intoxicacions de la dreta sobre el trencament d’Espanya si s’accepta res que vingui de Catalunya. Al mateix temps l’actor desencadenant de la negociació, que és l’independentisme necessari per a l’estabilitat de Pedro Sánchez, no tant sols no va unit (ja hi estem acostumats) sinó que presenta enormes diferències estratègiques que l’afebleixen. No és fàcil avançar quan dos caminants dediquen la meitat de l’esforç a fer-se la traveta.

Aquest panorama es veu cada cop més condicionat per una nuvolada de tempesta que no deixa d’avançar i amenaça de provocar una riuada que s’ho emporti tot avall. L’estabilitat de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol penja d’un fil i hi ha massa tisores amb capacitat de tallar-lo. Una d’elles és justament la pugna insomne entre independentistes, però més esmolats són els procediments judicials, els informes policials, la revenja dels damnificats pel seu «no es no», fins i tot la factura que un dia o altre presentarà Donald Trump per la negativa a les seves exigències de despesa militar. Totes aquestes tisores sobrevolen el fil que aguanta el cap de govern.

La pregunta és si la negociació del finançament de la Generalitat haurà arribat a algun port satisfactori abans que Sánchez sigui abatut, convoqui eleccions i Núñez Feijóo el substitueixi. Els factors enumerats no conviden a l’optimisme. Hi ha massa caps per lligar i massa poc temps per lligar-los. La següent pregunta és què passarà amb la qüestió si Feijóo arriba a la Moncloa. Com que el sistema ha de ser reformat sí o sí, l’aritmètica parlamentària dirà quines majories provaran d’encarrilar-ho. I no s’estranyin si un govern del PP negocia i pacta els diners de les autonomies amb el dimoni de Junts per Catalunya. Ja se sap: si el pacte amb l’enemic el signem nosaltres, segur que és a fi de bé, perquè som els veritables defensors de la nació.

El tren que surt de la nevera

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

«La construcció d’una infraestructura viària amb un traçat similar al de l’Eix Transversal apareix en tots els plans de carreteres que s’han redactat a l’Estat espanyol des del començament de la planificació viària, a mitjan segle XIX», explica Maria Josep Coral de Miquel en un article publicat el 1995 a la revista Espais. Afegeix: «Tots aquests projectes recuperaven un itinerari molt antic, l’antecedent més remot del qual s’ha de situar en la xarxa de vies creada pels romans».

De fet, encara avui la denominació N-141, datada fa vuit dècades, identifica diversos trams de carretera desconnectats entre ells: de Cervera a Rajadell, de Manresa a Malla, de Vic a Vilanova de Sau i d’Anglès a Girona: són fragments de la ruta dibuixada sobre el paper pel ministeri de torn, però que va restar inacabada, especialment a les Guilleries.

Als anys setanta del segle passat el ministeri va llançar un projecte d’autovia transversal i va haver-hi grans polèmiques sobre el seu recorregut, ja que tothom el volia fer passar a prop de casa; després de pressions creuades, el juny de 1977, just abans de les primeres eleccions de la transició, va anunciar-se la sortida a informació pública el traçat definitiu de l’«Eje Gerona-Lérida, vía Vic-Manresa», les obres del qual no es van arribar a iniciar.

Fou la Generalitat recuperada la que va posar fil nou a l’agulla, i finalment el 1990 les excavadores començaren a moure terra. La carretera, de dos carrils, es va completar el desembre del 1997 després de dotze inauguracions parcials, i el desdoblament es va enllestir el gener del 2013. Heus aquí el temps transcorregut des que la ruta es va pensar fins que es va fer realitat.

En comparació, l’Eix transversal ferroviari és un projecte molt nou: només una vintena d’anys. El va posar sobre la taula el govern de Pasqual Maragall i el 2005 es va presentar un estudi d’alternatives de traçat. Els enginyers van anar fent càlculs i dibuixos, però mai no es va licitar cap obra, i el 2012 el primer govern d’Artur Mas va certificar que estava ben desat al congelador. Ara el govern de Salvador Illa el treu de la nevera per incloure’l en un pla d’infraestructures en l’horitzó del 2050. S’enllestiria quaranta-cinc anys després del primer estudi, que sembla molt però és poc si ho comparem amb els ritmes de l’altre eix, que travessen més d’un segle.

I mentre esperem l’adveniment, serien tan amables de resoldre el desastre de Rodalies?

C-55: poc i tard, però visca!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Als anys vuitanta del segle passat Jordi Pujol ens afalagava amb l’anunci que el Bages esdevindria la «placa giratòria» de Catalunya, perquè hi coincidirien l’eix transversal i l’eix del Llobregat. Al cap de quatre dècades, la profecia presenta un balanç incomplet de compliment.

L’eix transversal va ser inaugurat a trossos durant el pujolisme i desdoblat amb peatge a l’ombra en temps del tripartit. Pel que fa al del Llobregat, a finals d’aquella dècada es van inaugurar el túnel del Cadí i l’autopista de Manresa a Terrassa, de caríssim peatge trinco-trinco, i ja en aquest segle el desdoblament de la carretera Manresa-Berga. Les queixes dels usuaris han motivat que els darrers anys s’introduís un sistema de descomptes a l’autopista de Terrassa, que es tradueixen en pagaments compensatoris de la Generalitat a la concessionària.

Divendres passat el president Salvador Illa va anunciar que la carretera de Manresa a Abrera es desdoblaria fins l’accés Sant Vicenç de l’autopista (nou quilòmetres), obra que s’espera haver enllestit d’aquí a cinc anys. No tindrà peatge a l’ombra, sinó que la Generalitat pagarà la construcció i el posterior manteniment. Suposarà un notable desembús per al tram més congestionat de la carretera, però encara no permetrà anar de Manresa a Barcelona per una via de quatre carrils sense barreres de peatge. Això succeiria si el desdoblament arribes fins Abrera o si el Govern rescatés l’autopista de Terrassa (i la de Rubí, i els túnels de Vallvidrera) per igualar la C-16 a les autopistes estatals alliberades el 2021.

Malgrat tot, després de tants anys reclamant una solució per als embussos diaris, l’anunci del president va ser rebut amb la lògica alegria. Queden sortosament enrere els anys en què les col·lisions frontals sumaven morts a cabassos, però el preu a pagar per la reducció han sigut les mitjanes que contribueixen a la formació de lentes caravanes. Seguretat i agilitat han de ser compatibles, i només el desdoblament ho proporciona. Celebrem l’anunci i comencem ja a exigir que els quatre carrils s’estenguin a tot el tram sud de la C-55, fins la seva desembocadura a l’A-2.

Placa giratòria? Potser sí, però una cosa és l’aposta política pel reequilibri territorial i una altra la dinàmica de la realitat. Només cal comparar els volums de trànsit per saber que la gent d’aquestes comarques tira més aviat cap avall. Posar obstacles a aquesta relació no reequilibra res, només perjudica.

Uns de Poblededalt han atacat un avi. Matem a tots els veïns!

La notícia que uns joves magribins havien atacat un avi a Torre Pacheco (Múrcia) ha desfermat una onada de violència ultra contra els immigrants d’aquella població. Escamots armats amb bastons, convocats a través de les xarxes digitals, van concentrar-se per anar de «cacera». L’extrema dreta parlamentària hi ha sucat pa.

S’han escoltat moltes i variades anàlisis sobre les causes profundes de la crisi i el malestar subjacent. L’avaria de l’ascensor social, la mala mirada dels penúltims de l’escala contra els últims, els discursos xenòfobs que no es tallen d’arrel, o, per l’altra banda, la resistència dels nouvinguts a integrar-se –com si se’ls donessin gaires facilitats.

Però és possible formular una pregunta que anirà a l’arrel de la situació, a les causes profundes que abans dèiem. És aquesta: Si un grup de joves pel-rojos ataqués i ferís un avi, s’organitzarien escamots per anar a «caçar» pel-rojos, armats amb bastons i amb la cara tapada?

Algunes variants: Si els agressors fossin residents a Poblededalt, hi hauria una mobilització per passar per la pedra tots els veïns d’aquella població? Si fossin alumnes francesos de fisioteràpia, es muntaria un pogrom contra el conjunt dels estudiants d’aquella nacionalitat? S’aturaria pel carrer a tothom que fes la pronuncia nassal dels mots acabats en vocal seguida d’ena? Ja saben: els que diuen «cguasng» en lloc de «crusan».

No passaria res de tot això, perquè els pel-rojos, o els veïns de Poblededalt, i fins i tot els estudiants francesos amb aspecte d’acumular vuit cognoms gals, són «dels nostres». Diferents, però dels nostres. En canvi, els magribins són «dels altres». La malfiança preventiva contra els altres, els que veiem com estranys, facilita l’atribució general de la culpa de qualsevol incident individual. Ha estat un pobletà de dalt? Que el detinguin a ell. Ha estat un magribí? Que els expulsin a tots. I mentrestant, els atonyinem.

Això, al diccionari, té un nom: xenofòbia. La prevenció contra el que ens resulta estrany, aliè al «nosaltres», forma part instintiva de la naturalesa humana. Però la cultura serveix per dominar els instints, oi?

Més Mar i Cel, si us plau

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Mai i Cel podria sobreviure a Dagoll Dagom, i aquesta seria una bona notícia. Es veu que hi ha qui vol adquirir la producció: drets, vestuari, utillatge, i el famós vaixell. Diumenge es va acomiadar del teatre Victòria de Barcelona la tercera reposició de l’obra d’Albert Guinovart i Xavier Bru de Sala sobre la peça teatral del mateix títol d’Àngel Guimerà. Ha estat en cartell una temporada sencera, de setembre a juliol, i per la reacció del públic hauria pogut continuar. Aquest és el tema: podem concebre que Mar i Cel es converteixi en una presència permanent, o al menys recurrent, a la programació teatral catalana? Per què no?

Catalunya no és Gran Bretanya i Barcelona no és Londres, però alguna inspiració podem trobar en el fet que l’obra teatral La Ratera (The Mousetrap), d’Agatha Christie, s’estigui representant ininterrompudament a la capital anglesa des de 1952, malgrat que la majoria dels espectadors ja saben qui és l’assassí. En musicals, Les Miserables es va estrenar al West End el 1985 i, a banda de la covid, només va estar en pausa uns mesos del 2019 per renovació del teatre, durant els quals se’n va fer una versió de concert en una altra sala. Un altre veterà, The Phantom of the Opera, va fer la primera representació el 1986 i continua en cartell. És cert que aquests grans musicals atrauen tant el públic nacional com el turístic, mentre que Mar i Cel és menys «exportable», però el fet que hagi continuat omplint d’espectadors el barceloní teatre Victòria gairebé quaranta any després de la seva estrena demostra la capacitat de satisfer el públic de diferents generacions, com fan els millors artistes i les obres immortals.

Els Pastorets es representen cada any per les festes de Nadal a un gran nombre de pobles i ciutats, mentre que quan s’apropa la Setmana Santa és temps que alcin el teló les diferents versions de la Passió. Durant moltes dècades la proximitat de Tots Sants implicava que força teatres posaven en escena el Don Juan Tenorio de Zorrilla, pel factor d’ultratomba del seu desenllaç al cementiri. Per què no es podria convertir en una tradició anar periòdicament a veure Mar i Cel, atès que tot el país sabria cantar les tornades de l’Himne dels pirates i el Perquè he plorat? Tant de bo els qui comprin la producció, si l’operació es consuma, tinguin voluntat d’explotar-ne les potencialitats. Catalunya necessita incorporar tradicions alhora noves i d’arrel que l’ajudin a vertebrar-se com a comunitat.

La ressaca d’El meu avi

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Ressaca: «Moviment de retrocés de l’aigua que ha avançat riba amunt després de desfer-se l’onada.» És oportú citar la definició de l’Institut d’Estudis Catalans, Secció Filològica, per comentar l’episodi de l’havanera El meu avi a la cantada de Calella de Palafrugell, perquè el tema va d’onades que van i que tornen, i com més poderosa és la que arriba, més ho serà la que recula. «Sé que hi ha mar a Calella, on les ones van i venen al compàs de l’havanera», diu la lletra de Mariner de terra endins, una de les més populars, que dissabte fou interpretada alhora per tots els grups participants.

Ja deuen saber que la sobirania popular del públic va aconseguir que El meu avi tornés a cloure la cantada de Calella, entonada alhora per tots els grups i per tots els assistents, desautoritzant així els organitzadors que li havien posat la creu arran de les notícies sobre comportaments inacceptables del seu autor, el traspassat Ortega Monasterio. Quan mesos enrere un documental de TV3 va recollir informacions (negades per la família) que relacionaven Ortega amb el proxenetisme, el món de l’havanera va patir una sotragada. L’acusació era gravíssima i capaç de destruir la bonhomiosa imatge de l’acusat. ¿Calia eliminar del repertori les seves composicions, encara que això afectés El meu avi? El dubte va arribar a la comissió calellenca i es va precipitar el gran embolic.

Els darrers anys no ha parat de créixer una onada de tolerància zero contra els comportaments inadequats relacionats amb l’abús de poder sexista, i no cal dir contra la violència i l’explotació sexual. Si impliquen menors, la condemna s’eleva al màxim. Era i continua sent una causa justa, i encara són lluny d’erradicar el masclisme fatxenda i la rialleta de complicitat. El trio tòxic del Peugeot ha fet més fonda la seva tomba parlant alegrement de prostitutes, i un dels qui Pedro Sánchez havia triat per fer foc nou ha plegat abans de començar, en fer-se públiques acusacions de, diguem-ne, bavositat laboral. L’escrutini es màxim i qui hagi actuat, ara o abans, segons regles d’altres temps pot veure’s «cancel·lat» per les exigències del present. Però tota onada té la seva ressaca, i aquesta també: es nota en l’ascens de la dreta anti-woke a tota Europa, seguint l’estela del trumpisme. I es nota en reaccions com la del públic de Calella, que ve a dir: «¿no n’hem fet un gra massa?». Però, hem de frenar quan queda tant de camí per recórrer?

Pobre Pedro Sánchez!

 

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Que el cas Cerdán passaria factura les expectatives electorals del PSOE es podia donar per descomptat, i l’enquesta publicada pel grup Prisa ho confirma. Amb l’informe de la Guàrdia Civil a totes les portades i tertúlies, però amb l’exsecretari d’organització encara lliure, la intenció de vot socialista baixava tres punts respecte del mes anterior, i gairebé cinc punts en relació a les darreres eleccions generals. Però aquestes xifres també signifiquen que, amb tot el que està caient, un 85% dels qui van votar per Pedro Sánchez ho tornarien a fer avui. Disset de cada vint votants es mantindrien fidels malgrat les esgarrifances que provoquen els enregistraments d’àudio del tal Koldo. Tornarien a confiar en el partit que ha hagut de despatxar dos secretaris d’organització per corrupció. Una nivells de fidelitat més que futbolística: sempre amb els colors, ni que baixem a regional. Amb aquests vímets no és tant estrany que Sánchez cregui possible continuar teixint el mite de la resistència. Un de cada quatre votants està disposat a creure-se’l quan digui que ell ha estat el primer sorprès, el primer enganyat i el més dolorosament decebut. En darrer terme pot jugar la carta del setge judicial per motivacions polítiques, que ja ha posat sobre la taula Benet Salellas com advocat de Santos Cerdán, que parla de «causa general». Tot seria una conxorxa de la magistratura més conservadora, que és la que talla el bacallà, per complir la instrucció de José María Aznar: «el que pueda hacer, que haga». La sorprenent vaga de jutges i fiscals contra un projecte de llei del ministre de Justícia, malgrat que el seu propi òrgan rector els ha dit que no podien fer-ne, pot ser presentat com una prova més de l’existència d’una estratègia judicial que busca canviar el govern, víctima innocent. Pobre Sánchez!

A la planta de direcció de Ferraz deuen pensar que si el PP va sobreviure a la Gürtel el PSOE hauria de poder sobreviure a les radiacions de la tripleta tòxica. Però convé no oblidar que Mariano Rajoy se’n va anar a casa, a Pablo Casado li van clavar més punyalades que a Juli Cesar i Núñez Feijóo no aconsegueix treure rendiment als problemes socialistes. De fet, amb la seva indecisió permet que Vox li pispi l’esmorzar sense cansar-se. A veure cap a on s’orienta després del bany de reafirmació del seu congrés.

«Aquí les preguntes les faig jo», va dir el policia Feijóo

«Aquí les preguntes les faig jo», diuen de males maneres els inspectors autoritaris a les sèries policials. Als espectadors els agrada perquè els policies de la tele sempre tenen raó i els detinguts són culpables, però en la vida real és un comportament inacceptable. Si més no, en democràcia.

«Aquí les preguntes les fa el govern», diu Alberto Núñez Feijóo quan proposa recuperar el delicte de referèndum il·legal per enviar a la presó els que gosin convocar-ne. Amb aquesta tipificació penal no hauria estat necessari acusar de rebel·lió i sedició els líders del Procés, ja que tot just signada la convocatòria de l’1 d’Octubre se’ls hauria detingut i encausat. I destituït, és clar. No hauria fet falta embarcar els piolins.

On s’és vist això de preguntar coses a la gent? On s’és vist que el poble sobirà tingui ocasió de pronunciar-se sobre qüestions que l’afecten? I si el que decideixen no va d’acord amb el que pensen els governants? I si els votants es decanten per fer exactament el contrari del que ha decidit la majoria parlamentària? I si el resultat desautoritza les sentències dels més suprems tribunals?

«Així no hi ha qui governi», diran els que manen. «I si el govern no pot governar, s’imposa l’anarquia, desapareix l’Estat i el país s’enfonsa en la llei de la selva». Quin horitzó més terrorífic!

Hi ha una solució que no passaria pel codi penal, que consisteix en negar efectes vinculants als referèndums no autoritzats, sense detenir ni jutjar els organitzadors. Que votin el que vulguin; nosaltres ja hem dit que no en faríem cas. Potser l’advertència desincentivaria la participació. Però si el poble sobirà participés igualment, no entendria que s’ignorés la seva veu, i es revoltaria. Per evitar aquesta amenaça, Feijóo vol convertir en delicte la convocatòria d’un referèndum il·legal. És a dir, un que no hagi autoritzat o convocat el govern. O sigui, ell, perquè tot això passarà quan sigui president del govern.

Curiosa manera de «posar el comptador a zero». Tindrà ajuda catalana? 

El censador de coloms

 

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous a Regió7)

–A què et dediques?

–Soc campiona intercomarcal de kick-boxing. I tu?

–Jo... censador de coloms.

No sé si hi es disputa un campionat intercomarcal de kick-boxing femení, però la modalitat esportiva existeix. Igual que els comptadors de coloms. L’Ajuntament de Manresa dut a terme un nou cens d’aquestes bestioles i la manera de fer-l’ho consisteix en comptar-los d’un en un, amb l’ajuda de prismàtics, en un recorregut a peu per uns perímetres acotats de carrers. És així com s’ha arribat a la xifra precisa de 3.254 exemplars. Gairebé set-cents menys que fa quatre anys, però encara molts més del que recomanen els experts. Sempre hi ha experts recomanant coses.

I com ho saben que no compten dos cops la mateixa bestiola, ja que volen cap aquí i cap allà? O que no els esquiva? És per això que no en van veure cap al barri de Sant Pau?

Un colom és poètic, milers de coloms són una plaga. Parrupegen sorollosament abans de l’alba, es passegen per les taules de la terrasses i caguen on els sembla. Els seus excrements són portadors de malalties greus. Per això els ajuntaments grans adopten mesures per limitar-ne la proliferació, o intentar-ho. Una d’elles és posar multes a les bones persones que insisteixen a alimentar-los, però llavors esclata una revolta empàtica de les ànimes sensibles. Una altra és utilitzar falcons, que en tot cas els espanten. Em pregunto si una tropa de gats afamats no faria una bona feina, tot i que deixaria un cert nombre de cadàvers gens exquisits.

El papa Francesc va encetar el seu pontificat alliberant dos coloms a la plaça de Sant Pere, i un d’ells va ser caçat al vol per una gavina davant la mirada esgarrifada del món. Quin presagi. Les gavines també són una plaga a Roma, i a moltes altres ciutats més o menys properes al mar. Cada cop més nombroses i desvergonyides, van camí de fer real el malson d’Els ocells de Hitchcock. Els coloms són molt més petits, però si assolissin la massa crítica necessària, qui sap si no es llançarien contra els humans i ens picarien els dits per robar-nos l’entrepà o les patates de l’hamburguesa.

Símbol de la pau? Au.

El meu avi, cancel·lat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Aquests dies passen pel canal SX3 (antic Super3) els primers episodis de Bola de Drac. En els de la setmana passada, un gran mestre d’arts marcials, que també és un vell libidinós, exigeix a dos aspirants a alumnes que li portin una noia bonica. I ho fan. Si aquest argument ja era caspós quan la sèrie va arribar a Catalunya el 1990, ara, al cap de trenta-cinc anys, encara sobta més trobar-se’l havent dinat, en horari infantil (de fet, des que es va acabar el curs totes les hores del dia ho són). Però no cal esperar que ningú proposi «cancel·lar» en Goku i la seva tropa, perquè provocaria la revolta de la gran legió de catalans que els tenen incrustats en la seva educació emocional. És clar que també forma part de l’educació emocional no d’una, sinó de vàries generacions, culminar les cantades d’havaneres entonant a cor la popular El meu avi, i tanmateix ha estat cancel·lada en aquesta funció pels rectors de la famosa cantada de Calella de Palafrugell, que cada juliol arriba a totes les llars de la ma de la televisió. En una votació ajustada i dirimida pel vot de l’alcaldessa, han decidit canviar-la perquè l’autor, Ortega Monasterio, va ser esmentat en un documental de TV3 en relació a un prostíbul amb menors. La família ho nega i ha anunciat querelles. S’ha de fer pagar a l’havanera el desmèrit del compositor? Podem separar la consideració que ens mereixen l’obra i la moralitat de l’autor? És una qüestió antiga i mai no resolta, però a les xarxes ja circula la proposta que sigui el públic qui prengui la iniciativa i es posi a cantar-la al final de l’espectacle, com passa de forma ininterrompuda des de 1977. Parlem de gairebé mig segle tancant la trobada sense que s’hagin sentit gaires veus sobiranistes proposant abandonar una peça que, si ens hi fixem, és un himne espanyolista que s’enorgulleix de la participació de nois catalans a la guerra de Cuba. El Català, diu la lletra, era «el millor barco de guerra de la flota d’ultramar». De l’espanyola, és clar. «Els valents de a bordo no varen tornar, tingueren la culpa els americans», i ni mitja paraula del govern que els hi va enviar. La causa dels «nois de Calella» era la causa espanyola, colonial i dubtosa, que ens empassem joiosos perquè es canta en la nostra llengua i ens permet cridar «visca Catalunya, visca el Català». La sopa espanyola passa millor si ens la peixen amb cullera quadribarrada. Els centralistes recalcitrants no se n’han adonat.

Un llamp que carbonitza el PSOE

El PSOE està carbonitzat. Agafa-t’ho com vulguis, però recuperar-se d’aquesta li serà llarg i dolorós. Un secretari d’organització no és empresonat per corrupció sense que el partit davalli als inferns de la credibilitat perduda. 

Les properes eleccions li seran un calvari, i per això els barons autonòmics i municipals volen un avançament de les generals, perquè si no la primera patacada la rebran ells a les eleccions locals i regionals del 2027. És molt suposar que Pedro Sánchez aguanti fins llavors, però tractant-se de qui es tracta, res no és ni impensable ni impossible. La seva durabilitat també penja de les instruccions judicials.

Cas Cerdán o cas Sánchez: depèn de qui t’ho expliqui. Aquest matí les portades de El Mundo, ABC i La Razón incloïen el cognom del president en els seus grans titulars. Les d’El País, La Vanguardia i El Periódico s’ho estalviaven. Aquestes sis portades donen de sí per a una classe pràctica d’anàlisi de continguts a la facultat de Periodisme. Tot seguit, els titulars:

El Mundo: «El «arquitecto» del Gobierno de Sánchez entra en la cárcel».

ABC: «El juez manda a prisión a la mano derecha de Sánchez».

La Razón: «El último «tres» de Sánchez, a prisión».

El País: «Santos Cerdán, encarcelado por corrupción».

La Vanguardia: «Santos Cerdán, a la presó».

El Periódico: «Sántos Cerdán, a la presó».

Noti’s que els tres titulars que esmenten Sánchez no diuen el nom de Cerdán, i vice-versa. No s’ha de complicar la vida al lector amb una multiplicitat de focus d’atenció!