(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
En la qüestió del finançament el més calent és a l’aigüera, malgrat les joioses notes de premsa conjuntes dels governs socialistes català i espanyol. A cal socialista hi ha alguna cosa més que divisió d’opinions. Els comentaris que emergeixen de Palau i de la Moncloa semblen referir-se a acords contradictoris: segons uns, l’ordinalitat està clara; segons els altres, ja n’anirem parlant. A més a més, hi ha una profunda desentesa entre ministres i barons regionals del PSOE que s’apunten amb més o menys entusiasme a les intoxicacions de la dreta sobre el trencament d’Espanya si s’accepta res que vingui de Catalunya. Al mateix temps l’actor desencadenant de la negociació, que és l’independentisme necessari per a l’estabilitat de Pedro Sánchez, no tant sols no va unit (ja hi estem acostumats) sinó que presenta enormes diferències estratègiques que l’afebleixen. No és fàcil avançar quan dos caminants dediquen la meitat de l’esforç a fer-se la traveta.
Aquest panorama es veu cada cop més condicionat per una nuvolada de tempesta que no deixa d’avançar i amenaça de provocar una riuada que s’ho emporti tot avall. L’estabilitat de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol penja d’un fil i hi ha massa tisores amb capacitat de tallar-lo. Una d’elles és justament la pugna insomne entre independentistes, però més esmolats són els procediments judicials, els informes policials, la revenja dels damnificats pel seu «no es no», fins i tot la factura que un dia o altre presentarà Donald Trump per la negativa a les seves exigències de despesa militar. Totes aquestes tisores sobrevolen el fil que aguanta el cap de govern.
La pregunta és si la negociació del finançament de la Generalitat haurà arribat a algun port satisfactori abans que Sánchez sigui abatut, convoqui eleccions i Núñez Feijóo el substitueixi. Els factors enumerats no conviden a l’optimisme. Hi ha massa caps per lligar i massa poc temps per lligar-los. La següent pregunta és què passarà amb la qüestió si Feijóo arriba a la Moncloa. Com que el sistema ha de ser reformat sí o sí, l’aritmètica parlamentària dirà quines majories provaran d’encarrilar-ho. I no s’estranyin si un govern del PP negocia i pacta els diners de les autonomies amb el dimoni de Junts per Catalunya. Ja se sap: si el pacte amb l’enemic el signem nosaltres, segur que és a fi de bé, perquè som els veritables defensors de la nació.