(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Les queixes dels manresans a l’Ajuntament per la neteja i les escombraries gairebé s’han duplicat del 2023 al 2024, segons les dades del consistori. Han passat de 1.528 a 2.745. Tant o més significatiu és el fet que aquest capítol sigui el més important de tots els motius de queixes, suposi dues de cada cinc que es formulen i deixi a considerable distància tots els altres. No hi ha dubte que els manresans estan descontents i que el seu malestar s’ha disparat darrerament. Una passejada per la ciutat i especialment per les illes de contenidors de reciclatge ajuda a entendre-ho. Les bosses amuntegades per terra són d’una evidència eloqüent. Això no rutlla.
Ara bé, resulta que de tots els motius de queixa que recompta l’Ajuntament aquest és potser el que menys depèn de la mateixa institució municipal i més de la pròpia ciutadania. Si als carrers hi ha bonys, o als fanals manquen bombetes, o el bus no dona l’abast ni arriba on caldria, l’Ajuntament hi té una gran part de culpa, o tota. Però les bosses per terra i les andròmines repenjades als arbres no les han deixat ni l’alcalde, ni els regidors, ni els empleats de l’empresa concessionària de la neteja. Han estat abandonades per veïns de la ciutat.
Per tant, el principal motiu de protesta dels manresans davant l’Ajuntament deriva del nostre propi mal comportament. Però potser hem de precisar l’abast d’aquesta primera persona del plural. Dir que els manresans «embrutem» i després «ens queixem» a l’alcalde per la brutícia és una afirmació imprecisa. Hi ha determinats manresans que embruten i altres que es queixen. Certament, hi pot haver un cert nombre d’empadronats que pertanyen a totes dues categories, però el més habitual és que la queixa provingui d’aquells que fan el que poden per complir, i que els incívics no afegeixin al seu pecat el cinisme de protestar. Després hi ha la resta, la que ni empastifa ni se’n queixa formalment, encara que remugui amb tot el dret. Aquesta resta conforma la majoria silenciosa –la que guanya eleccions, diuen.
Agafats un per un, cada manresà és fill de son pare i de sa mare, però observats en conjunt, com un únic subjecte que amb una ma incompleix i amb l’altre protesta dels incompliments, la ciutadania manresana recorda el cas del doctor Jekyll i mister Hyde. No es pensin pas que aquest capteniment és «molt de Manresa»; a la majoria de ciutats els seus habitants són igual de «ben parits».