(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts a Regió7)
No deixa de ser xocant que unes sales de cinema tancades fa només tretze anys ja formin part de la «Manresa desconeguda» a redescobrir durant la festa major. Aquest any l’excursió pels secrets manresans, que fan delir un munt de gent, passa pels escenaris de les brutals detencions d’octubre de 1975 i pel que queda de l’Atlàntida i del Catalunya. La clausura de les pantalles, anunciada com a «provisional» però ben definitiva, es va fer pública el 27 d’agost del 2012 i en Jordi Padró, darrera baula de la nissaga dels Padró dels cinemes, va afirmar que «a ningú li sap més greu que a mi». M’inclino a creure-ho, perquè si el complex va arribar a aquest punt crític va ser perquè a la ciutat no l’importava el suficient. En realitat havia fet seva la tendència general a passar les tardes de cinema i crispetes als multisales dels polígons comercials i anar abandonant les sales urbanes. El Bages Centre dels Trullols, de la mateixa empresa, va ser una competència insuperable, i l’adeu-siau completava un procés que en pocs anys havia anat acumulant els tancaments. Havien quedat enrere aquells temps en què gent de totes les edats gastaven sabates per l’empedrat els diumenges a la tarda. Per aquells anys recordo haver estat membre d’un ramat de joves que ens trobàvem havent dinat i dèiem: on anem?, que significava: quina pel·lícula és interessant? L’hemeroteca diu que el diumenge 7 de gener de 1979 es podia triar entre les següents sales i títols (conservo els noms originals): Apolo, La cárcel caliente (eròtica); Atlántida, El triángulo diabólico de las Bermudas; Cataluña i Avenida, La batalla de Berlín i Donde hay patrón; Conservatorio, Este oscuro objeto del deseo; Goya, Fantomas vuelve i Regreso a las minas del rey Salomón; Kursaal, Spider-Man el hombre araña i El gran golpe en el año santo; Olimpia, Fibra de valientes i Ecos; Loyola, La cenicienta i Pies grandes. En total, nou sales, la meitat d’elles incòmodes i amb mala qualitat d’imatge i so, projectant tretze pel·lícules, amb ben poques estrenes. Era el que hi havia. Plantar-se davant el número 1 del carrer Bonsuccés, avui una escala de pisos, i dir que «per aquí s’entrava a un cine que passava pel·lícules d’erotisme cutre», això sí que seria una immersió en la Manresa desconeguda per a moltíssima gent.
Post-data: El veritable cinema Atlàntida de Manresa, la gran sala que es va inaugurar el 1977 amb la pel·lícula Tiburón, va cessar la seva activitat el maig del 2000. Del 1977 al 1988 parlar de l'Atlàntida era parlar d'una sola sala amb 1.200 localitats. Del 1988 al 2000 era parlar d'un multisales amb quatre pantalles: la orginal (sala 1) i les tres nascudes de remodelar l'espai del veí cinema Catalunya. Del 2000 al 2012 van quedar només les tres sales noves. I el 2012 aquestes també van tancar.