(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Faig el tallat matinal en una terrassa de les Bases de Manresa i a la taula buida del costat un colom una mica coix em mira de reüll. Els coloms miren de reüll en totes dues direccions: és el que fan les aus amb visió panoràmica, de gran utilitat per veure venir depredadors. El camp visual dels coloms gairebé completa els 360 graus, però en canvi la seva visió binocular frontal és mínima i poc útil: enfoquen millor amb cada ull per separat. Per això sembla que no estiguin mirant les molles de pa que atacaran tot seguit. A la taula del meu colom no hi ha cap molla de pa, però la seva tossuda presència indica que altres dies, des d’aquesta talaia, ha localitzat nutritives restes d’esmorzar en altres taules o per terra, i les ha atacades quan els usuaris s’han aixecat. És un capteniment molt més convivencial que el de les gavines que roben l’entrepà de les mans als turistes a la Rambla de Barcelona. Em pregunto si aquestes aus teòricament marines i cada cop més terrestres no són unes aliades secretes del moviment turismofòbic que s’estén per Catalunya. A un guiri que li robin l’entrepà a la sortida de la Boqueria o li rebentin la tapa de calamars acabada de servir li quedaran poques ganes de tornar. «Si va a Barcelona a sadollar-se de Gaudí, surti esmorzat de l’hotel i dini sempre a l’interior dels restaurants», serà el missatge desanimador de les agències. Què faran les gavines el dia que els turistes deixin de venir i els que vinguin els hi posin difícil, i a més a més la febre pel reciclatge selectiu redueixi al mínim la presència de menjar als abocadors de deixalles? Tornaran a esperar el retorn d els vaixells de pesca que llancen al mar les peces que no poden vendre? Recuperaran l’esforçada habilitat d’alimentar-se de peix viu? O es regiraran contra els humans que els privem d’allò que abans els regalàvem, i se’ns llançaran al damunt com a la pel·lícula de Hitchcock? Però havíem començat l’article parlant de coloms. A Manresa n’hi ha entre un terç i el doble del que convindria, segons el darrer cens. Em pregunto si el meu veí de terrassa és un dels sobrers. Mig coix, pobret, no molesta ningú i no busca les molles d’un esmorzar fins que els humans ja s’han aixecat, pagat i marxat. No puc fer el mateix elogi dels que s’han instal·lat als arbres que donen ombra a uns bancs del barri, abans acollidors i ara plens de defecacions. T’obliguen a triar entre agafar una insolació o embrutar-te la roba.