(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
Dimecres passat la delegació del Col·legi de Periodistes va reunir a Manresa tres persones que valia la pena escoltar en animada interacció: Anna Vilajosana, Salvador Redó i Jaume Capdevila (Kap), tots tres coneguts pels lectors d’aquest diari. El tema era «Periodisme i literatura». En un moment de la conversa es va entrar en la qüestió de la censura. Existeix? Certament, ja no funciona aquell aparell polític i administratiu que en el franquisme decidia què es podia publicar, radiar o projectar, i què es condemnava al silenci. Establert això, es va admetre l’existència de l’autocensura i les múltiples formes de pressió i coacció que la motiven, exagerades actualment pel fenomen de les xarxes digitals i les llopades de cancel·lació. Però vet aquí que mentre el col·loqui reflexionava sobre aquests matisos, l’emperador Donald Trump decretava l’acomiadament del showman televisiu Jimmy Kimmel perquè no li havien agradat els seus comentaris sobre l’assassinat de Charlie Kirk. El president dels Estats Units pot despatxar comediants de televisions privades? Amb la llei a la ma, no. Seria com si Pedro Sánchez decidís fer fora Pablo Motos d’Antena3 perquè El Hormiguero és massa de dretes per al seu gust. El que sí que pot fer Trump és dir-li al seu amic president de la FCC, l’entitat que dona i pren llicències de televisió, que li digui a la cadena ABC, propietat de Disney: O Kimmel se’n va al carrer o començo a tancar-vos emissores. I no només ho han fet sinó que no se n’amaguen. Als Estats Units hi ha una certa commoció per aquest precedent inquietant, tot i que la massa trumpista està convençuda que són els liberals esquerranosos de sempre. Però no estem parlant només d’aquell país; el trumpisme és avui el far que proporciona llum i guia a la dreta extrema que guanya posicions a tota Europa. Preparem-nos a patir les versions locals d’aquest autoritarisme orgullós i desvergonyit. Si tens tant de poder que tota una Disney et mira amb por, no et cal una llei de censura per exercir-la.
Quan el Washington Post estava destapant l’escàndol Watergate, la FCC va amenaçar l’empresa editora amb no renovar-li unes llicències de televisió. La propietària, Katharine Graham, els va engegar a pastar fang, i finalment l’escàndol va acabar amb la carrera del president Nixon. Resistir sempre és una opció, i Graham estimava el seu diari i la funció del periodisme lliure en una societat democràtica.