.jpeg)
(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
Una cosa és ser un ultraconservador ancorat en altres temps que acusa «el comunisme» de voler «matar-nos a tots com al 1936» (els que ara es dediquen a matar sense restriccions, per exemple a Gaza, no són precisament comunistes), i una altra és fer-se un embolic entre el Satanàs de veritat i el dels Pastorets. I per aquí sembla anar el rector de la parròquia manresana de Valldaura, Gustavo Lombardo, de l’ultraortodox Institut del Verb Encarnat. Que és on és perquè així ho vol el senyor bisbe.
Segons explica en Francesc Galindo al Regió7 de dimecres, mossèn Lombardo s’esgarrifa de les imatges del Correfoc de Manresa, on uns dimonis banyuts i encesos ballen al mig de la plaça, a tocar de l’Ajuntament, en presència d’infants que es tapen les orelles. No, ell no hi era, ho ha vist en unes fotografies. I se li han posat els pèls de punta. Això és la banalització del diable, diu. Ja se sap què passa quan es banalitza el maligne: se li està obrint la porta perquè entri sense trucar. Em pregunto quina seria la seva reacció si es trobés de sobte al mig d’un salt de plens de la Patum de Berga. Caure de genolls implorant l’auxili de l’Altíssim no seria una bona idea, perquè la massa demoníaca el podria atropellar.
Els dimonis de mentida fa segles que campen per Catalunya, amb llicència i fins i tot a les ordres de les autoritats civils i eclesiàstiques. Joan Amades data la primera referència a un ball de diables cap al segle XII i a partir del XV abunden els documents on s’estableix el lloc de Llucifer i el seu seguici en la processó de Corpus i altres celebracions, sovint en combat amb l’arcàngel sant Miquel (que guanya, naturalment, igual com guanyen els àngels al salt de Maces de la Patum, per no moure’ns d’aquestes comarques).
El banyeta té un protagonisme indiscutible als nostres molt catòlics Pastorets, i en els de Folch i Torres el de Satanàs és un paper cobejat, ja que permet el lluïment de l’actor amb els seus atacs de ràbia i un repertori de renecs certament graciós: «pets de sofre!», «mil escurçons!», «trons pudents!». És clar que també acaba guanyant sant Miquel (només faltaria!), però mentrestant el diable major ens ho fa passar la mar de bé. Potser el que el rector de Valldaura troba a faltar al Correfoc és aquest final exemplar. Els organitzadors podrien considerar l’opció de convidar-lo a arrodonir la festa amb un solemne exorcisme des del balcó de l’Ajuntament, que desactivés tots els dimonis de la plaça.