(Aquest és l'article de dissabte a Regió7. Per alguna raó no es va publicar al digital, per això el reprodueixo aquí.)
La manifestació de l’11 de setembre del 2012, que va obrir la seqüència de diades multitudinàries, va ser convocada i protagonitzada des de baix. La gent independentista no va esperar que un líder carismàtic els digués el que havien de fer. El xup-xup de l’olla va anar guanyant insensitat a partir de la sentència del 2010 contra l’Estatut, i es va anar expressant territorialment, amb les consultes locals i la creació de grups a pobles, barris i ciutats que van convergir en la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana presidida per Carme Forcadell. En un cert moment alguns partits es van apuntar a l’esforç popular per no quedar despenjats, però la màquina ja estava en marxa. Val la pena recordar-ho ara que noves veus sobiranistes reclamen lideratges forts amb estratègies clares i atribueixen a la seva absència la percepció de desmobilització. «Que ens dirigeixin», reclamen. L’estiu del 2012, quan la contractació d’autocars presagiava el volum de la manifestació, les assemblees locals no esperaven que des de les altes altures de la política institucional els fessin arribar un manual d’instruccions per correu electrònic.
Entre un milió i mig i dos milions, segons qui els comptés, cridant per la independència i onejant estelades. Un missatge sorgit de baix. I quina va ser la reacció del nacionalisme institucional en el Govern? Artur Mas se’n va anar a Madrid a veure Mariano Rajoy, però no per exigir-li la concessió de la independència, ni un referèndum d’autodeterminació, ni el reconeixement de Catalunya com Estat confederat amb la resta d’Espanya sota el paraigua de la Corona. Va anar a Madrid a demanar el pacte fiscal, un sistema de finançament de la Generalitat a l’estil del concert basc. I Rajoy li va dir que no per la mateixa raó tots els seus successors: perquè si millorava el finançament català hauria de millorar el de totes les regions, i la caixa no donava per tant en plena crisi. Així que Mas va tornar a Catalunya i, atrapat entre el carrer independentista i la Moncloa gasiva, va optar per convocar eleccions i anunciar que el Parlament que en sortís hauria d’emprendre el camí de l’autodeterminació. Però va ser la gent la que va obligar-lo a arribar aquí. I en molts altres moments del Procés ha estat la gent la que ha estirat les orelles als partits embolicats en les seves coses. Però ara veiem gent desencisada esperant un líder prodigiós que la desvetlli i la condueixi. Deu ser el signe dels nous temps.