(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7, lleument actualitzat)
Una senyera de 54 metres quadrats en un pal de 25 metres d’altura davant del Parlament de Catalunya. S’estrena aquesta Diada i va ser una iniciativa de Josep Rull com a president de la cambra, ben rebuda pels socialistes en paraules de Jaume Collboni: «posar en valor la senyera com a símbol d’unió». Senyera de tots, estelada d’uns quants: aquest és el missatge de l’alcalde de Barcelona. L’independentisme va potenciar les estelades davant l’evidència que fins i tot els més espanyolistes feien seva la quadribarrada com a símbol «regional». Més estelades que simples senyeres aquesta tarda a la manifestació, que a Barcelona va de Pla de Palau al capdavall de la Rambla: un quilòmetre de recta sense obstacles, ideal per fotografiar la multitud amb un teleobjectiu que n’augmenti la densitat. També, concentracions a Girona i Tortosa. A Girona perquè sempre funciona, i a Tortosa per afirmació territorial ebrenca. El lema d’aquest any és «més motius que mai». Tenir més motius que mai per manifestar-se hauria de portar més gent que mai a les manifestacions, però no ha estat el cas. L’independentisme no passa el seu millor moment, i l’expressió més clara del desconcert és la desqualificació dels partits independentistes que etziba Lluís Llach com a president de l’ANC: «Els partits fa molt temps que van sortir de la via. Illa no ha posat l’independentisme en la situació actual, això ve d’abans, amb governs independentistes. Aquest personatge misteriós és el senyal que hem tocat fons, que més avall ja no podem anar.» Per a un bon radical, tothom és impur excepte els seus. Però l’autor de l’Estaca i la Gallineta també ens recorda que «el CEO ens dona un 40% i escaig d’independentistes», una xifra «terrorífica per a qualsevol Estat». En els darrers anys la mobilització ha caigut molt més que la sintonia; hi continua havent una gran massa de partidaris de la independència, però ja no surten al carrer en la mesura i l’entusiasme d’abans, perquè la darrera provatura els ha deixat molt escaldats. Però sense un estat de mobilització com a referència, la simpatia passiva també tendeix a afeblir-se i a diluir-se. I una cosa és clara: l’independentisme no és condició suficient per a la independència, però sí condició necessària. Si es desinfla, perd la capacitat de caçar les oportunitats al vol quan es presenten.