Democràcia, per a què?

La tardor de l’any 1920 Fernando de los Ríos Urruti, diputat del PSOE i catedràtic de Dret Polític a la Universitat de Granada, va viatjar a Rússia per veure de prop la revolució soviètica. Va recollir les seves impressions, i les converses que va mantenir, al llibre «Mi viaje a la Rusia sovietista» (Madrid, 1921). En ell apareix la reunió amb Lenin on el líder soviètic llança la famosa pregunta: «llibertat, per a què?», enmig d’altres afirmacions capaces de posar els pels de punta a qualsevol demòcrata. Per exemple, el paràgraf que acaba amb aquella frase comença així: «Nosaltres —va respondre Lenin— no hem parlat mai de llibertat, sinó de dictadura del proletariat; l’exercim des del poder, en pro del proletariat, i com que a Rússia la classe obrera pròpiament dita, és a dir, la classe obrera industrial, és una minoria, la dictadura és exercida per aquesta minoria». Segons Lenin, quan la revolució aconsegueixi implantar la societat sense classes, «només llavors desapareix l’Estat i es pot parlar de llibertat». Mentrestant, a llaurar dret per on mani el partit. «El període de transició de dictadura serà entre nosaltres molt llarg... potser quaranta o cinquanta anys». En realitat la dictadura soviètica va durar setanta anys més, i no va conduir al paradís, sinó a la fallida de la URSS... i al que tenen ara.

Ja fa molt que la pregunta «llibertat, per a què?» dispara la resposta «llibertat per ser lliures». Les societats liberals parteixen de la convicció que la llibertat no és només un objectiu sinó un principi i un camí, i el fet d’experimentar-la incompleta no li resta ni una engruna de veritat. No és un simple instrument, com es deduiria de preguntar per la seva utilitat. Sacrificar-la per mor de qualsevol finalitat contamina la finalitat mateixa. No oblidem que els mitjans alteren els resultats, i els «parèntesis temporals» de llibertats suspeses tendeixen eternitzar-se.

Si això és tant clar, per què no apliquem els mateixos raonaments a la democràcia? S’ha convertit en tendència afirmar que defensar-la passa per resoldre els problemes materials de la població, però aquesta mirada converteix la democràcia en un simple instrument, intercanviable per un altre. Que amb ella no prosperem? Doncs que vingui una dictadura. No està socialment prou assumida la convicció que la democràcia és principi, camí i objectiu, i no consisteix en que algú ens resolgui els problemes, sinó en participar tots en la seva resolució.

(Article publicat a Regió7 el 27/11/2025)

A judici el segon «cas Pujol»

31/5/1984: "El govern de Madrid ha fet una jugada indigna"

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

El 29 d’abril de 1984 es van celebrar les segones eleccions al Parlament de Catalunya des de la recuperació de l’autonomia. CiU les va guanyar per majoria absoluta amb el ja president Jordi Pujol al capdavant. Al cap de poques setmanes la fiscalia presentava una querella criminal contra Pujol i altres persones per la fallida de Banca Catalana. El 31 de maig, després de la sessió d’investidura com a president de la Generalitat, milers de persones van acompanyar el seu cotxe oficial des del Parlament fins la plaça de Sant Jaume on, des del balcó de Palau, Pujol va llançar una frase històrica: «el govern de Madrid ha fet una jugada indigna», acompanyada d’una altra de ben contundent: «d’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells». «Ells» eren òbviament els socialistes, que en aquella època commemoraven el centenari del PSOE amb el lema «100 años de honradez». Sense esperar el judici, que es va resoldre a favor del president, l’opinió política d’aquella Catalunya bipartidista es va dividir entre els que el consideraven víctima de la persecució anticatalanista de l’Estat jacobí i els qui acusaven el pujolisme de «voleiar la bandera per amagar la cartera».

Quatre dècades més tard arriba a judici un nou cas Pujol, aquesta vegada amb implicació a tota la família, i un altre cop l’opinió política catalana es divideix entre els qui consideren confirmada la vella dita sobre la bandera que amaga la cartera, i els que veuen clara i indiscutible l’existència d’una ofensiva anticatalana perquè el cas que no s’explica sense l’actuació de la «policia patriòtica» i les clavegueres de l’Estat. Uns es fixen en els milions acumulats pels fills, sobretot l’hereu, i els altres no aparten la vista d’Andorra, escenari de les males arts de Villarejo i companyia. Però aquesta vegada, quan va començar tot plegat fa més d’una dècada, Jordi Pujol no va sortir al balcó a parlar de «jugada indigna» sinó que va fer pública una mena de confessió per escrit en què reconeixia haver tingut diners amagats a l’estranger, la famosa deixa del seu pare. I a partir de la confessió tot va anar rostolls avall. Sempre m’he preguntat quins haurien estat els esdeveniments, sobretot en allò que toca al seu prestigi, si Pujol hagués reaccionat igual que al 1984, contraatacant i desqualificant els acusadors, o si hagués aplicat la doctrina Trump (que també és l’Ayuso/MAR): no admetis res, nega-ho tot, ataca, ataca, ataca, i declara’t sempre guanyador.

L'enquesta del CEO: manoi, quin embolic!

De la darrera enquesta del Centre d'Estudis d'Opinió se n'ha destacat que Aliança Catalana atrapa Junts per Catalunya, però el conjunt de l'estimació d'escons ve a dir que si avui se celebressin eleccions al Parlament de Catalunya en sortiria una composició encara més embolicada que l'actual.

L'única majoria absoluta sortiria d'un quadripartit amb el tripartit d'esquerres (PSC, ERC i Comuns) més la CUP, però costa imaginar a la CUP fent pinya amb els socialistes de Salvador Illa, als que consideren espanyolistes i de dretes.

El tripartit d'esquerres es queda a mig escó de la majoria absoluta, que per tant no és descartable dins dels marges d'error de les enquestes, però el mateix marge admet un resultat pitjor.

L'independentisme no suma ni tant sols posant dins la mateixa cassola partits antagònics. Podem imaginar a ERC o la CUP fent pinya amb Aliança Catalana?

I la dreta, més enllà de les identitats nacionals? Doncs no tant sols no suma sinó que implica ajuntar Vox amb Junts i el PP amb Aliança. Poden votar plegats qüestions referents a la seguretat i la immigració, però governar, o donar estabilitat al govern, és una altra cosa.

Manoi, quin embolic!

Justícia patriòtica

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Quan redactin i publiquin el text complet de la sentència sabrem en què es basen els magistrats de la sala penal del Tribunal Suprem per inhabilitar el fiscal general de l’Estat. Mentrestant, hi ha una tempesta de veus crítiques que no troben cap vinculació entre la condemna i allò que s’ha demostrat, o no, al llarg del judici. Des d’aquesta desconfiança es relaciona amb el judici del Procés, substanciat per la mateixa sala i en part pels mateixos magistrats. La tesi seria que han clavat a la galta del fiscal general una bufetada dirigida realment al govern Sánchez que el va nomenar, i el motiu seria el malestar per la llei d’amnistia, que anul·lava els efectes de la dura sentència als líders independentistes.

Sempre la qüestió de Catalunya. Sempre la vella dita de José Calvo Sotelo, líder de l’extrema dreta monàrquica durant la Segona República: «España, antes roja que rota» (perquè una Espanya governada per les esquerres es podia reconduir cap a la dreta, però una fractura territorial seria irreversible). La seva preocupació per la unitat no era cap estirabot ni cap dèria ultramuntana, ja que apareixia com a mandat al principi de la constitució republicana de desembre de 1931: «La República constitueix un estat integral, compatible amb l’autonomia dels municipis i les regions». Abans, el general Miguel Primo de Rivera va incloure la «propaganda separatista» a les justificacions de la seva dictadura, que ben aviat va decretar dures penes de presó als «delictes contra la unitat de la pàtria».

No cal dir que el franquisme va omplir les «lleis fonamentals» (una mena de constitució per fascicles) de referències a la unitat. Fur dels espanyols (1945): «L’exercici dels drets que es reconeixen en aquest fur no pot atemptar la unitat espiritual, nacional i social d’Espanya». Principis del Movimiento Nacional (1958): «Espanya és una unitat de destí en l’universal. (...) La integritat de la Pàtria i la seva independència són exigències supremes». Llei Orgànica de l’Estat (1967): «Són finalitats fonamentals de l’Estat: la defensa de la unitat entre els homes i les terres d’Espanya (...)». Finalment, ja sabem que l’article 2 de l’actual carta magna diu que «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola».

La justícia és un poder de l’Estat i com a tal es considera obligat a aplicar l’esperit constitucional, unitarista des d’abans de l’actual constitució. Aquest és el pa que s’hi dona. Però això ja ho sabíem, oi?

La independència és difícil, la xenofòbia és fàcil

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

L’arribada d’un partit independentista i xenòfob al poder, perdó, al govern de Catalunya pot succeir de dues maneres, dins l’actual catàleg de formacions polítiques. Una és que l’Aliança Catalana de Sílvia Orriols assoleixi una esclatant victòria electoral i la seva líder sigui investida presidenta de la Generalitat. L’altra és que Junts per Catalunya realitzi una mutació que el situï en uns paràmetres semblants als d’Orriols (espero que no!), i aconsegueixi tornar al Palau de la Generalitat amb aquestes idees. Una tercera opció, és clar, és que cap de les dues marques sumin prou diputats per governar soles però sí per fer-ho plegades.

La qüestió és: què faria un govern independentista i xenòfob? Se suposa que el seu compromís amb els electors passaria per convertir Catalunya en un estat independent i alhora per aplicar una política de grans restriccions cap a la immigració.

Ara bé, la història recent ens explica que la independència de Catalunya no es pot aconseguir des del govern de la Generalitat, ni tant sols amb una majoria absoluta al Parlament i amb dos milions de ciutadans mobilitzats al carrer. És una qüestió de correlació de forces. Per una banda, la Catalunya sobiranista. Per l’altra, els rocosos aparells de l’Estat espanyol: executiu, legislatiu, judicial i mediàtic, més el considerable nombre de catalans d’identitat espanyola. El desequilibri és brutal, tal i com es va poder comprovar l’any 2017 i següents. Com que estaria avisat i ningú no vol que li trenquin les costelles, el govern independentista i xenòfob parlaria molt d’independència però no «la faria», com se sol dir per no dir res.

I si no fes la independència, què faria aquest govern? Doncs aplicar l’altre component de la seva identitat: la xenofòbia. Fronteres poc permeables, persecució i repatriació d’il·legals, enduriment dels requisits per al permís de residència, prioritat als nacionals en ajudes i en feines, etcètera. Podrien fer-ho des dels poders de la Generalitat, que no són absoluts però sí que permeten fer coses, i des de l’entesa amb les forces polítiques espanyoles que estiguessin en la mateixa sintonia, ja que si governessin Catalunya també haurien enviat bastants diputats a un Congrés força més de dretes que l’actual.

En la mesura que no amenacés realment la sagrada unitat de l’Estat, l’independentisme xenòfob rebria cada cop més suports de la xenofòbia espanyolista. S’hi podrien estar molts anys. 

Menystenir la democràcia alimenta els ultres

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)

Més de la meitat dels ciutadans espanyols va néixer després de la mort de Franco. Aquesta dada és important per entendre el motiu pel qual la imatge del franquisme és tan permeable a les campanyes de blanqueig, però no és l’únic factor que ajuda a entendre el fenomen. La idea que la dictadura no va ser tan dolenta i que Franco va fer moltes coses bones s’explica per la manera com l’han viscut successives generacions posteriors a la guerra civil.

Els infants nascuts a partir de 1940 de famílies vencedores van mamar propaganda del règim, i els de famílies derrotades, excepcions a banda, van mamar un silenci quasi absolut, fruit de la por i de l’instint de protecció. No van tenir una vivència, ni personal ni transmesa, de les bondats de la democràcia i les llibertats polítiques. Hi havia el que hi havia i en aquest entorn es van formar.

A la dècada de 1960 van arribar els beneficis econòmics del Pla d’Estabilització de 1959, forçat pel desastre de la política autàrquica de Franco. Els qui van créixer en aquella dècada i part de la següent van veure com cada any augmentava el seu benestar material –com a tota Europa, per cert– i no van trobar a faltar de veritat un sistema democràtic que mai no havien conegut i al que no donaven importància –amb les afortunades excepcions, que van fer història però no constituïen el corrent sociològic principal.

A partir de 1976 aquestes generacions van poder tastar la fi de tantes prohibicions i van decidir que els agradava el canvi; sobretot els més joves i receptius. La majoria no experimentava cap desig de tornar a tancar les portes que s’havien obert. El descobriment de la democràcia i la seva comparació amb el règim anterior implicava la clara voluntat de mantenir-la.

Però els nascuts a partir del 1970 van arribar a l’ús de raó quan la democràcia ja estava implantada; per tant, no la van poder comparar amb una dictadura que no havien viscut. Que te l’expliquin no té la mateixa força (i si no ho fan, encara menys). Estem parlant de sis de cada deu espanyols. Entre els que no valoren la democràcia perquè no coneixen el dolor de la seva absència, i els que tenen un bon record dels anys de bonança econòmica i obvien el sacrifici de la llibertat, tenim un gruix de població suficient per explicar perquè la dreta autoritària troba terrenys adobats per al seu creixement. Diu la dita que el bé no s’aprecia fins que es perd: que no ho haguem de comprovar.

El tren del menyspreu als bagencs

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

L’estació de Renfe a Tarragona està a 99 quilòmetres ferroviaris de l’estació de Sants. La de Manresa, a 68. Trenta-un més a prop. Tanmateix, a partir de dissabte que ve, quan s’aixequin les restriccions per obres, els trens de Tarragona a Sants faran el recorregut en 71 minuts, mentre que els de Manresa continuaran trigant entre 83 i 87 minuts com en l’actualitat. Més estona per fer un recorregut visiblement més curt

La velocitat mitjana dels trens de Tarragona a Sants serà de 84 km/h. La dels manresans, entre els 47 km/h (els lents) i els 49 km/h (els diguem-ne "ràpids"). A què es deuen aquestes enormes diferències? No pas a la tipologia dels trens, ja que en totes dues línies s’utilitzen combois convencionals sobre vies convencionals. Ben mirat, 84 km/h no és una velocitat supersònica; el problema és la misèria dels 47 km/h que pateix Manresa.

Si la nostra línia anés tant de pressa com l’altra, els combois arribarien al cor de Barcelona en menys de cinquanta minuts. Quina és la causa de l’enorme diferència? Principalment, el nombre de parades. El tren de Tarragona només s’atura a tres o quatre estacions. El de Manresa ho fa a totes o quasi totes: fins a vint-i-una parades intermèdies. Si en una línia es pot organitzar la convivència entre Regionals i Rodalies de manera que els segons no destorbin les necessitats dels primers, per què no es pot fer el mateix amb uns trens Manresa-Barcelona que circulin, com aquells, cada mitja hora, i només facin dues o tres parades pel camí? (O cap!)

Podem sospitar que la diferència de tracte no és per motius tècnics sinó polítics. Tarragona és capital de província, i Manresa, només de vegueria. Les províncies són circumscripcions electorals i les vegueries no ho són. Els vots del Bages són gotes en el mar a l’escrutini provincial de Barcelona. Quan Tarragona protesta, al Govern escolten, i si Reus s’hi afegeix, encara més. En canvi a Manresa estem contents per la construcció d’unes noves oficines per als delegats governatius, que ens recorden la condició subordinada de territori sense poder. Però res d’això no ens hauria d’impedir aixecar la veu.

El pla ferroviari 2025-2050 no es proposa només fer el tren transversal sinó millorar tot el servei a Catalunya. Doncs que no deixin per al 2050 l’endreça de la línia manresana. No cal esperar el famós túnel de Montcada per reajustar horaris. Trens directes, ja, però de veritat. És que ningú no els reclamarà?

És bonic i de Nadal, però no és un arbre

 

Ja ho vaig escriure l’any passat quan en van posar un a la plaça Major: Encara que en diguin «arbre de Nadal», això no és un arbre. Digueu-me perepunyetes rondinaire, però el diccionari ha de servir per alguna cosa.

Segons el diccionari, un arbre és una «planta perenne de tronc elevat i llenyós que ordinàriament presenta branques a partir de certa altura», i un «arbre de Nadal» és un «avet o arbre similar que es guarneix per Nadal amb llums i objectes lluents». El que s’ha instal·lat a la plaça Neus Català i ens mostra la fotografia de Jordi Preñanosa és una estructura artificial de forma cònica preparada per ser guarnida amb guarniments lluminosos. Una estructura artificial no és una planta, «esser vivent que pertany al gran grup dels vegetals».

Quan l’hagin enllestit i se li encengui tota la il·luminació, segur que farà un gran efecte i ens agradarà anar-lo a veure. Els alegrarà el cor, omplint-lo d’esperit nadalenc i de ganes de comprar coses a les botigues de Guimerà i el Passeig. I en direm arbre sense remordiments perquè no tenim cap paraula més escaient, i perquè ens agrada pensar que ho és. No passa res. Però que consti que no ho és.

Potser caldrà trobar-los un nom, a aquests artefactes en forma de cucurulla, cuculla, cucurull o ‘cucurutxu’ (castellanada) que proliferen a partir de mitjans/finals de novembre als carrers i places de bona part del país.

Els ambiciosos trens del tripartit

 

Foto: Tres models de trens francesos d'alta velocitat

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

L’any 2004 governava Catalunya un president socialista amb consellers del PSC, d’ERC i d’Iniciativa: el famós tripartit. Dues dècades més tard torna a haver-hi president socialista, investit amb els vots del PSC, d’ERC i dels Comuns, successors d’Iniciativa. El 2004 aquell Govern va presentar els seus plans de futur ferroviari, en els que destacaven l’Eix Transversal (ETF) i la Línia Orbital. El primer, de Lleida a Girona per Manresa i Vic, i la segona, de Vilanova a Mataró per Vilafranca, Terrassa, Sabadell i Granollers. Des de llavors ençà no s’ha posat ni un clau ni una travessa per fer-los realitat. De consultes i estudis, uns quants; de rails sobre el territori, cap.

Somniaven truites, els governants d’aquell tripartit encapçalat per Pasqual Maragall i que tenia Joaquim Nadal a la la conselleria del ram? O poden excusar-se dient que no van enviar els seus trens a lluitar contra els elements? Els projectes d’aquesta magnitud necessiten molts anys per fer-se realitat, i quan tot just s’enllestia el dibuix va petar Lehman Brothers, es va desfermar la Gran Recessió, la cancellera alemanya Angela Merkel va decretar l’austericidi dels mediterranis malgastadors (nosaltres), la crisi va expulsar el tripartit de la Generalitat, i els posteriors governs, de signe nacionalista en accelerada descoberta de l’estelada, van decidir que els grans ferrocarrils només els podia construir el futur Estat Català, al que van dedicar el millor dels seus esforços amb resultats coneguts. L’ETF va anar a parar a un armari refrigerador.

Però ara torna a governar un socialista, Salvador Illa, i la seva consellera de Territori, Sílvia Paneque, ha tret del calaix aquells projectes ferroviaris d’en Quim Nadal, inclosos l’ERF i la Línia Orbital. La feina planificadora de fa vint anys permetrà escurçar terminis, però que ningú no esperi veure el tren bala català fent parada a Manresa dins d’aquesta dècada. La quantitat de túnels i viaductes a construir (un 45% dels 300 quilòmetres del recorregut) és espectacular i l’altre gran projecte, la Línia Orbital, va més avançat. Però la gran incògnita és si tota aquesta estratègia ferroviària sobreviuria a una caiguda de Salvador Illa, que continua sense poder lligar uns pressupostos.

Els grans plans de futur en matèria d’infraestructures d’interès nacional haurien de comptar amb un consens polític tan extens que els fes immunes als vaivens electorals. En altre cas, sempre els amenaçarà el retorn al frigorífic.

No passes? Enfila’t a la vorera!

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

Temps era temps per les estretors del pont de Sant Francesc s’anava a Barcelona. Llavors, abans que s’obrís al trànsit l’actual carretera C-55, les alternatives eren dues: la ruta de Collbató, per Monistrol, i la de Can Maçana cap al Bruc. Recordo que l’autocar d’anar a veure el Barça triava la segona per evitar les estretors i els revolts tancats de la primera. Totes dues, però, compartien el pont, passat el qual una tombava riu avall i l’altre s’enfilava cap a la Catalana. Ja ens podem imaginar què passaria avui si aquest pont continués sent la principal via de sortida de Manresa cap a l’àrea metropolitana: la manifesta estretor de la calçada, agreujada per les noves baranes de protecció dels vianants, provocaria un caos monumental. Per sort, les principals eixides de la ciutat són unes altres, i el departament de Territori de la Generalitat s’ho pot agafar amb calma a l’hora de resoldre el problema que ha creat amb les obres de millora del pont. I nosaltres podem aprofitar el cas per reflexionar sobre una manera de funcionar que ens permet anar tirant sense acabar de fer les coses ben fetes del tot. Territori assegura que la reforma del pont no ha modificat l’amplada de la calçada: 5,6 metres, a raó de 2,8 metres per sentit. Llavors, com s’ho feien abans els vehicles grans que ara es queden encallats? La resposta és... que s’enfilaven a la vorera quan s’havien de creuar amb un altre vehicle gran, o amb un de petit que no s’arrambava a la seva dreta. I això és fer trampa. Anys i anys de fer trampa han greixat el funcionament d’un pont que havia quedat estret. Prenguin-s’ho com una metàfora: quantes mancances i deficiències no se superen pel sistema d’ «enfilar-se a la vorera»? En tota mena de negociats portem segles evitant abordar les disfuncions dels serveis públics (o privats) per la via d’acceptar les petites infraccions dels indefensos patidors, en la certesa que si es prohibeixen de manera total i efectiva, el sistema col·lapsarà per manca de respostes. Al pont de Sant Francesc les noves proteccions de les voreres impedeixen enfilar-s’hi, i la insuficiència ha saltat a la vista. Següent pregunta: els enginyers de l’obra no van anar a mirar-s’ho abans de fer els plànols? Van dibuixar-los desconeixent la realitat? Patim administracions amb pilot automàtic que viuen al núvol i ignoren els avisos; quan esclata el problema, correm-hi tots. Bé, córrer, el que se’n diu córrer... aviat sabrem si ho fan.

Un pavelló per a l’orgull de Manresa

(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dissabte passat a Regió7)

Manresà tindrà un Nou Congost remodelat amb prestacions de pavelló nou, amb 1.500 localitats més i notables millores en vestidors, equipaments i serveis, per tal que el primer equip del Bàsquet Manresa, més conegut pel nom del patrocinador Baxi, jugui en un recinte digne de l’elit del bàsquet espanyol a la que pertany i de les competicions europees per a les que es classifica. Fer-lo realitat no serà una operació barata, i a l’hora de finançar-lo la ciutat comptarà amb l’ajuda d’altres administracions, però tot i això l’Ajuntament carregarà amb una part important del cost, i ho farà amb els diners d’uns pressupostos municipals alimentats bàsicament per les contribucions de tots els ciutadans. I això inclou tant els abonats del Baxi que van a veure els seus partits amb fidel devoció, com els que sense aquesta dedicació el segueixen per afició esportiva o per orgull de ciutat (o totes dues coses alhora), i també els que tenen un interès més aviat tebi, quan no inexistent, per les seves victòries i derrotes. Hi ha un notable consens entorn del fet que l’equip i el club són un formidable ambaixador de la ciutat i fins i tot s’ha dut a terme algun estudi que quantifica el valor econòmic que suposa per a la marca Manresa, de manera que l’Ajuntament, com a gestor dels interessos col·lectius, té el deure de posar-li les coses fàcils al club i contribuir a evitar que les mancances del recinte li suposin problemes, però al mateix temps ha de vetllar perquè el pavelló renovat sigui sentit com a directament útil per a més manresans que els qui hi van quan toca a animar l’equip i a alegrar-se de les seves victòries. El Nou Congost renovat serà més motiu d’orgull manresà com més sigui vist com un equipament de tota la ciutat, pel cap baix en igual mesura que com a escenari dels partits de l’entitat que més l’utilitza i sense la qual no existirien ni l’ampliació ni tant sols l’actual pavelló del 1992. L’esport manresà no s’esgota el el Baxi i un recinte amb milers de localitats és un actiu que amb imaginació i bona gestió pot acollir importants activitats socials, culturals i del món de l’espectacle, en el ben entès que el projecte haurà tingut en compte les necessitats específiques d’aquesta línia d’utilització, per exemple en temes de sonorització. Un pavelló de titularitat pública ha de voler i poder acollir els esdeveniments que mereix una ciutat de vuitanta mil habitants i que altrament potser no arribarien.

Una ofensa al periodisme i a la política

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)

«No li diguis a la meva mare que soc periodista, ella es pensa que toco el piano en un bordell», diu un antic acudit sobre la vella professió d’entintar paper amb notícies, comentaris i entreteniments. El cinema i la televisió ens han mostrat periodistes heroics, com els que van destapar l’escàndol Watergate, i altres de menyspreables; aquests sovint apareixen a les sèries destorbant la feina dels bons policies que lluiten contra el crim malgrat, també, les interferències dels polítics. Els agents de l’ordre són els bons i els polítics i els periodistes són dolents: no costa gaire ensumar la ferum autoritària d’aquests guions, tant freqüents a les nostres pantalles de cada vespre. Però de vegades uns i altres es guanyen el demèrit a pols; que siguin l’excepció no n’impedeix la visibilitat. I si en una mateixa persona es reuneixen totes dues condicions, la barreja és explosiva. Vegin el cas de Miguel Ángel Rodríguez, també conegut per les inicials MAR, cap de gabinet de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso i temps enrere portaveu del govern de José María Aznar. L’home ha declarat aquesta setmana al judici contra el fiscal general de l’Estat per la filtració d’uns documents. En un moment de l’interrogatori ha admès que va escampar una brama inventada sobre el govern central i ho ha justificat amb aquesta frase: «Era un missatge sense suport en cap font [informativa]. Jo sóc periodista i treballo en política. No sóc un notari que necessiti cap compulsa». És a dir, que MAR tenia dues raons per deixar-les anar sense engaltar i que es faci fúmer la veritat: que és periodista i que treballa en política. Doncs de part de tota la professió periodística, moltes gràcies per l’empastifada. Un munt de bons professionals es trenquen les banyes buscant notícies interessants i/o importants, i s’empassen les ganes de publicar-les si no les tenen ben lligades, però el reconeixement que mereix el seu esforç es veu alterat per frases cíniques com la d’aquest personatge. No, MAR, vostè no és periodista, vostè és una altra cosa, un cap de propaganda, un manipulador, un enredaire. Quant a l’afirmació que treballar en política l’eximeix de comprovar la veracitat del que divulga, suposo que un munt de polítics honestos, sobretot als ajuntaments, deuen haver pensat coses boniques de vostè. Desprestigiar periodisme i política en una mateixa frase: a qui beneficia? A la democràcia, no gaire.

Manresa, Igualada i l’AVE a Barcelona

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)

El president de la Unió Empresarial de l’Anoia, Joan Mateu, està content: la comarca tindrà l’anhelat «tren gran». Ho explicava diumenge en un article a Regió7, titulat «El Tren Gran, una aposta estratègica». Hauria pogut afegir: «una espina clavada que ens traurem», o «una reparació històrica». Per fi, al cap de dos segles, el «tren gran» serà el d’Igualada, i no el de Manresa.

Situem-nos. A Igualada ha persistit la convicció que el ferrocarril de via ampla Barcelona-Lleida va passar pel Bages, i no per l’Anoia, a causa de les maniobres polítiques de manresans influents. El tren va arribar a Manresa el 4 de juliol de 1859, mentre que Igualada va haver d’esperar fins el 29 de juliol de 1893 per rebre el ferrocarril de via estreta, el «tren petit».

En un temps sense camions, de basters i de carros per camins infames, el tren marcava la diferència, per exemple, a l’hora de rebre el carbó per fer anar les fàbriques i donar sortida a la producció. La indústria manresana va gaudir de tres dècades llargues d’avantatge.

Ara la situació s’ha aproximat: les mercaderies van per carretera (des d’Igualada, per autovia gratuïta) i els trens de viatgers són igual de penosos: triguen una hora i mitja fins a Barcelona des de qualsevol de les dues ciutats. Però el projecte d’Eix Transversal Ferroviari, que l’actual Govern de Catalunya ha tret del calaix per incorporar-lo al pla d’inversions 2025-2050, pot donar un avantatge significatiu als igualadins si es mantenen les darreres propostes de traçat

Es tractaria d’en una línia d’alta velocitat entre Lleida i Girona passant per Cervera, Igualada, Manresa i Vic. D’Igualada en sortiria un ramal cap a Martorell, on s’uniria a la via de l’AVE per arribar a Barcelona. No és una obra barata: per exemple, preveu un túnel de tretze quilòmetres sota el coll del Bruc.

Aquesta era la previsió de traçats del 2007, i el ramal Igualada-Martorell es torna a esmentar en el pla 2025-2050. Ara bé: en la primera formulació, l’any 2003, el ramal a Barcelona partia de Manresa, i el túnel s’excavaria entre La Bauma i Olesa, per evitar el congost del Llobregat.

En quatre anys l’administració catalana va canviar d’opinió sense que Manresa es revoltés, potser per la idea general que tot plegat era una gran volada de coloms, impossible de finançar de tant ambiciosa.

Ho serà també ara? O cal que Manresa es desvetlli i reclami el seu «tren gran» cap a Barcelona, per si de cas?

Per la dignitat del Senat, tanquem-lo

(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)

Si el Senat ha de servir per oferir-nos espectacles com el de dijous, val més tancar-lo. Ara mateix la seva funció aparent sembla reduir-se a esbravar la frustració dels grups que no tallen el bacallà al Congrés dels Diputats, endarrerir algunes setmanes l’entrada en vigor de certes lleis, i contribuir a degradar la ja prou malmesa credibilitat del sistema institucional espanyol. Pedra sobre pedra: La mateixa setmana que Mazón surt escaldat del funeral per les víctimes de la dana i que Joan Carles de Borbó treu el nas amb un llibre per recordar-nos la seva existència, el Senat es converteix en un «trist número de baratilli», per manllevar-li un vers a Salvador Espriu..

Pedro Sánchez va desqualificar l’interrogatori a la comissió del cas Ábalos&Co dient que era «un circ», però als bons circs hi ha números admirables d’acròbates i equilibristes, i pallassos de qualitat que fan riure, mentre que els de la llarga inquisició senatorial feien pena. Al cap del govern espanyol se li entenia la idea, però aquesta mena de comparacions poden ofendre els Raluy o el gran Tortell Poltrona. El president de la comissió va exigir a Sánchez que respectés la dignitat de la cambra alta, i se suposa que l’advertència entrava dins les seves funcions, però difícilment pot demanar respecte a la pròpia dignitat aquell que és el primer a no respectar-la, i massa estones aquest va ser el cas de la comissió. Dit això, val a aclarir que força senadors correctes van fer preguntes incisives sense insultar ni interrompre, però la seva urbanitat va ser enterrada per la cridòria dels altres, replicada per Sánchez amb un to mofeta igualment descortès. I, per descomptat, no es va avançar ni un pas de puça cap el coneixement de la veritat del cas sota suposada investigació parlamentària.

Per a què serveix el Senat? Per deformar la representació popular, ja que amb força menys de la meitat dels vots el partit guanyador té majoria absoluta de senadors i pot fer el que vulgui? Per utilitzar aquesta distorsió per organitzar grans flamarades? Ni se’l veu exercir la proclamada funció de «cambra territorial» on es debat sobre l’autogovern, ni crec que se’l vegi amb l’actual normativa. Si es perseguís realment la territorialitat, tots els senadors, i no només uns quants, hi serien enviats per les comunitats autònomes, com a la cambra alta alemanya. I si no serveix per aquesta tasca i a més a més és el teatre d’espectacles grotescos com el de dijous, potser que el tanquem. Oi?