(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dimarts passat a Regió7)
Més de la meitat dels ciutadans espanyols va néixer després de la mort de Franco. Aquesta dada és important per entendre el motiu pel qual la imatge del franquisme és tan permeable a les campanyes de blanqueig, però no és l’únic factor que ajuda a entendre el fenomen. La idea que la dictadura no va ser tan dolenta i que Franco va fer moltes coses bones s’explica per la manera com l’han viscut successives generacions posteriors a la guerra civil.
Els infants nascuts a partir de 1940 de famílies vencedores van mamar propaganda del règim, i els de famílies derrotades, excepcions a banda, van mamar un silenci quasi absolut, fruit de la por i de l’instint de protecció. No van tenir una vivència, ni personal ni transmesa, de les bondats de la democràcia i les llibertats polítiques. Hi havia el que hi havia i en aquest entorn es van formar.
A la dècada de 1960 van arribar els beneficis econòmics del Pla d’Estabilització de 1959, forçat pel desastre de la política autàrquica de Franco. Els qui van créixer en aquella dècada i part de la següent van veure com cada any augmentava el seu benestar material –com a tota Europa, per cert– i no van trobar a faltar de veritat un sistema democràtic que mai no havien conegut i al que no donaven importància –amb les afortunades excepcions, que van fer història però no constituïen el corrent sociològic principal.
A partir de 1976 aquestes generacions van poder tastar la fi de tantes prohibicions i van decidir que els agradava el canvi; sobretot els més joves i receptius. La majoria no experimentava cap desig de tornar a tancar les portes que s’havien obert. El descobriment de la democràcia i la seva comparació amb el règim anterior implicava la clara voluntat de mantenir-la.
Però els nascuts a partir del 1970 van arribar a l’ús de raó quan la democràcia ja estava implantada; per tant, no la van poder comparar amb una dictadura que no havien viscut. Que te l’expliquin no té la mateixa força (i si no ho fan, encara menys). Estem parlant de sis de cada deu espanyols. Entre els que no valoren la democràcia perquè no coneixen el dolor de la seva absència, i els que tenen un bon record dels anys de bonança econòmica i obvien el sacrifici de la llibertat, tenim un gruix de població suficient per explicar perquè la dreta autoritària troba terrenys adobats per al seu creixement. Diu la dita que el bé no s’aprecia fins que es perd: que no ho haguem de comprovar.