(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dissabte passat a Regió7)
Quan redactin i publiquin el text complet de la sentència sabrem en què es basen els magistrats de la sala penal del Tribunal Suprem per inhabilitar el fiscal general de l’Estat. Mentrestant, hi ha una tempesta de veus crítiques que no troben cap vinculació entre la condemna i allò que s’ha demostrat, o no, al llarg del judici. Des d’aquesta desconfiança es relaciona amb el judici del Procés, substanciat per la mateixa sala i en part pels mateixos magistrats. La tesi seria que han clavat a la galta del fiscal general una bufetada dirigida realment al govern Sánchez que el va nomenar, i el motiu seria el malestar per la llei d’amnistia, que anul·lava els efectes de la dura sentència als líders independentistes.
Sempre la qüestió de Catalunya. Sempre la vella dita de José Calvo Sotelo, líder de l’extrema dreta monàrquica durant la Segona República: «España, antes roja que rota» (perquè una Espanya governada per les esquerres es podia reconduir cap a la dreta, però una fractura territorial seria irreversible). La seva preocupació per la unitat no era cap estirabot ni cap dèria ultramuntana, ja que apareixia com a mandat al principi de la constitució republicana de desembre de 1931: «La República constitueix un estat integral, compatible amb l’autonomia dels municipis i les regions». Abans, el general Miguel Primo de Rivera va incloure la «propaganda separatista» a les justificacions de la seva dictadura, que ben aviat va decretar dures penes de presó als «delictes contra la unitat de la pàtria».
No cal dir que el franquisme va omplir les «lleis fonamentals» (una mena de constitució per fascicles) de referències a la unitat. Fur dels espanyols (1945): «L’exercici dels drets que es reconeixen en aquest fur no pot atemptar la unitat espiritual, nacional i social d’Espanya». Principis del Movimiento Nacional (1958): «Espanya és una unitat de destí en l’universal. (...) La integritat de la Pàtria i la seva independència són exigències supremes». Llei Orgànica de l’Estat (1967): «Són finalitats fonamentals de l’Estat: la defensa de la unitat entre els homes i les terres d’Espanya (...)». Finalment, ja sabem que l’article 2 de l’actual carta magna diu que «La Constitució es fonamenta en la indissoluble unitat de la Nació espanyola».
La justícia és un poder de l’Estat i com a tal es considera obligat a aplicar l’esperit constitucional, unitarista des d’abans de l’actual constitució. Aquest és el pa que s’hi dona. Però això ja ho sabíem, oi?