(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous passat a Regió7)
«No li diguis a la meva mare que soc periodista, ella es pensa que toco el piano en un bordell», diu un antic acudit sobre la vella professió d’entintar paper amb notícies, comentaris i entreteniments. El cinema i la televisió ens han mostrat periodistes heroics, com els que van destapar l’escàndol Watergate, i altres de menyspreables; aquests sovint apareixen a les sèries destorbant la feina dels bons policies que lluiten contra el crim malgrat, també, les interferències dels polítics. Els agents de l’ordre són els bons i els polítics i els periodistes són dolents: no costa gaire ensumar la ferum autoritària d’aquests guions, tant freqüents a les nostres pantalles de cada vespre. Però de vegades uns i altres es guanyen el demèrit a pols; que siguin l’excepció no n’impedeix la visibilitat. I si en una mateixa persona es reuneixen totes dues condicions, la barreja és explosiva. Vegin el cas de Miguel Ángel Rodríguez, també conegut per les inicials MAR, cap de gabinet de la presidenta madrilenya Isabel Díaz Ayuso i temps enrere portaveu del govern de José María Aznar. L’home ha declarat aquesta setmana al judici contra el fiscal general de l’Estat per la filtració d’uns documents. En un moment de l’interrogatori ha admès que va escampar una brama inventada sobre el govern central i ho ha justificat amb aquesta frase: «Era un missatge sense suport en cap font [informativa]. Jo sóc periodista i treballo en política. No sóc un notari que necessiti cap compulsa». És a dir, que MAR tenia dues raons per deixar-les anar sense engaltar i que es faci fúmer la veritat: que és periodista i que treballa en política. Doncs de part de tota la professió periodística, moltes gràcies per l’empastifada. Un munt de bons professionals es trenquen les banyes buscant notícies interessants i/o importants, i s’empassen les ganes de publicar-les si no les tenen ben lligades, però el reconeixement que mereix el seu esforç es veu alterat per frases cíniques com la d’aquest personatge. No, MAR, vostè no és periodista, vostè és una altra cosa, un cap de propaganda, un manipulador, un enredaire. Quant a l’afirmació que treballar en política l’eximeix de comprovar la veracitat del que divulga, suposo que un munt de polítics honestos, sobretot als ajuntaments, deuen haver pensat coses boniques de vostè. Desprestigiar periodisme i política en una mateixa frase: a qui beneficia? A la democràcia, no gaire.