(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dimarts passat a Regió7)
El 29 d’abril de 1984 es van celebrar les segones eleccions al Parlament de Catalunya des de la recuperació de l’autonomia. CiU les va guanyar per majoria absoluta amb el ja president Jordi Pujol al capdavant. Al cap de poques setmanes la fiscalia presentava una querella criminal contra Pujol i altres persones per la fallida de Banca Catalana. El 31 de maig, després de la sessió d’investidura com a president de la Generalitat, milers de persones van acompanyar el seu cotxe oficial des del Parlament fins la plaça de Sant Jaume on, des del balcó de Palau, Pujol va llançar una frase històrica: «el govern de Madrid ha fet una jugada indigna», acompanyada d’una altra de ben contundent: «d’ara endavant, d’ètica i moral en parlarem nosaltres, no ells». «Ells» eren òbviament els socialistes, que en aquella època commemoraven el centenari del PSOE amb el lema «100 años de honradez». Sense esperar el judici, que es va resoldre a favor del president, l’opinió política d’aquella Catalunya bipartidista es va dividir entre els que el consideraven víctima de la persecució anticatalanista de l’Estat jacobí i els qui acusaven el pujolisme de «voleiar la bandera per amagar la cartera».
Quatre dècades més tard arriba a judici un nou cas Pujol, aquesta vegada amb implicació a tota la família, i un altre cop l’opinió política catalana es divideix entre els qui consideren confirmada la vella dita sobre la bandera que amaga la cartera, i els que veuen clara i indiscutible l’existència d’una ofensiva anticatalana perquè el cas que no s’explica sense l’actuació de la «policia patriòtica» i les clavegueres de l’Estat. Uns es fixen en els milions acumulats pels fills, sobretot l’hereu, i els altres no aparten la vista d’Andorra, escenari de les males arts de Villarejo i companyia. Però aquesta vegada, quan va començar tot plegat fa més d’una dècada, Jordi Pujol no va sortir al balcó a parlar de «jugada indigna» sinó que va fer pública una mena de confessió per escrit en què reconeixia haver tingut diners amagats a l’estranger, la famosa deixa del seu pare. I a partir de la confessió tot va anar rostolls avall. Sempre m’he preguntat quins haurien estat els esdeveniments, sobretot en allò que toca al seu prestigi, si Pujol hagués reaccionat igual que al 1984, contraatacant i desqualificant els acusadors, o si hagués aplicat la doctrina Trump (que també és l’Ayuso/MAR): no admetis res, nega-ho tot, ataca, ataca, ataca, i declara’t sempre guanyador.