La fumata negra de la primera votació del conclave s’esperava a les set de la tarda i no va eixir fins les nou. Que arribés a les set era improbable si pensem que es va tancar la porta a tres quarts de sis («extra omnes») i encara s’havia de predicar una meditació i un recordatori d’instruccions abans de començar la votació. Que és lenta, perquè cada cardenal ha de pronunciar una frase de ritual abans de dipositar el vot sobre un platet que després tomba sobre en un calze. I això, cent trenta-tres vegades. Després, el recompte, les comprovacions, cosir les paperetes i encendre l’estufa de cremar-les. Fer tot això en una hora i quart és improbable, però van trigar tres hores i quart, i aquest retard ja no és tant comprensible. Suposo que un dia sabrem què va passar, però mentrestant l’incompliment de les previsions ens permet fer una metàfora enginyosa per dir que «el Vaticà va tard».
És així? El Vaticà va tard? Ha perdut el tren i empaita inútilment els canvis en l’esperit dels temps? En això hi ha divisió d’opinions.
La parafernàlia d’aquests dies, les inacabables processons de de cardenals, bisbes i sacerdots amb els seus peculiars vestits, les misses en llatí, les lletanies, la pompa i circumstància amb acompanyament gregorià, tota aquesta escenografia remet a temps molt passats, està congelada en segles anteriors. No cal ser agnòstic per preguntar-se què té a veure aquesta pel·lícula amb la vida espiritual de les persones reals en aquest primer quart del tercer mil·lenni. És amb desfilades de mitres i porprats i amb llatinades antigues com l’Església afermarà el magisteri entre els seus fidels? És així com atraurà aquelles persones que no en són però busquen respostes als neguits de l’ànima, sigui el que sigui l’ànima?
Però hi ha una altra visió possible: el que estem veient és una exhibició de poder que resulta gratificant per a tots els que aposten per una Església forta i enyoren els temps en què la seva paraula era llei i feia tremolar governs. No es tracta només dels sectors de la jerarquia partidaris d’un rearmament en la línia de Joan Pau II, i dels polítics conservadors desitjosos que el Vaticà els ajudi a imposar els seus criteris, sinó de la bona gent, les ovelles del ramat, que aquests dies s’apleguen a la plaça de Sant Pere perquè esperen un nou pastor i creuen que el món anirà millor si es regeix pels designis de l’organització catòlica mundial.
I entremig, les finances del Vaticà, que es veu que no giren gaire rodó. L’amistat dels poderosos de la Terra els pot facilitar donatius més substanciosos que la dels perdedors de l’era de la desigualtat.