Que ve el llop!, diu el Pere del conte. Que ve la Sílvia Orriols!, diuen els polítics i analistes catalans. Les enquestes pronostiquen que Aliança Catalana, el partit que lidera l’alcaldessa de Ripoll, trauria faves d’olla en unes noves eleccions al Parlament de Catalunya. No toquen fins d’aquí a tres anys i mig, i això tant vol dir tant que la resta de partits tenen temps per frenar el fenomen com que aquest té camp per córrer i continuar creixent.
Convé que afinem l’observació i no ens deixem enlluernar per les dades més fosforescents. La darrera enquesta del CEO diu que Aliança Catalana multiplicaria per 4,5 els dos diputats de fa mig any. Amb nou escons se situaria per davant dels Comuns i de la CUP i parlaria de tu a tu amb Vox, la seva homòloga espanyolista. L’extrema dreta «migranòfoba» sumaria un 14% dels vots i un 16% dels escons. Alarmant, però per sota del que trobem a una gran part de la resta d’Europa.
La magnitud del salt endavant d’Aliança al Parlament es deuria en part a l’increment del nombre de votants, però també al sistema electoral. Fa mig any va aconseguir un 3,8% dels vots, i ara n’obtindria el 6,2. No arribaria a doblar el percentatge de sufragis. Però aquest augment és suficient per travessar les barreres d’entrada que fa mig any li van impedir transformar en diputats els seus vots a Girona, Lleida i Tarragona.
Aquesta és doncs la realitat: Aliança creixeria d’un 63% en vots. D’on sortirien els seus votants? Aquí la cosa es posa interessant. Un 31% serien persones que ja la van votar la darrera vegada. I un 29% serien anteriors votants de Junts per Catalunya. En 10% serien transferències d’ERC, i un 5%, del PSC. Orriols pesca on pot, però hi ha caladors més profitosos que altres. Sumant, més de la meitat dels seus vots procediria dels altres partits independentistes. Mirat al revés, un 9% dels votants de Junts se n’anirien cap Aliança.
Orriols pesca en les aigües del rebuig a la immigració, que al seu torn expressa el temor instintiu cap a tot el que ens resulta estrany. Els temors instintius es poden alimentar amb tòpics o combatre amb informació i reflexió. La segona opció necessita més esforç però és la que més contribueix a construir una societat harmònica. La primera pot rendir vots, però quan un partit tradicional es decanta per aquest camí sap que no deixarà de ser la còpia sobrevinguda, i que el votant pot preferir l’original.