Una proposició de llei és una cosa molt seriosa, i si és orgànica, encara més. O hauria de ser-ho. Té una colla d’articles que un dia poden convertir-se en norma d’obligat compliment i el seu redactat no hauria de donar peu a entendre’l d’una manera i de la contrària al mateix temps. Però justament això és el que passa amb la proposició de llei orgànica per delegar competències en immigració de l’Estat a la Generalitat, presentada conjuntament pel PSOE i Junts per Catalunya.
Si ens atenem a les declaracions dels uns i dels altres, sembla talment que estiguin parlant de textos diferents. Uns entenen que el Govern català podrà fixar criteris per concedir permisos de residència a estrangers, i els altres que només podrà aplicar els criteris de la normativa estatal, sense cap marge d’interpretació. Uns diuen que es podrà introduir el coneixement del català com a requisit, els altres afirmen que si la llei estatal d’estrangeria no ho exigeix, la Generalitat tampoc no podrà fer-ho. Des de Junts es ven la idea que el Govern podrà expulsar, mentre que els socialistes diuen que la darrera paraula serà de l’Estat. Per a uns, Catalunya guanya una important quota d’autogovern en un tema sensible; per als altres, l’únic que guanya és un mostrador administratiu sense veritable autonomia de decisió.
Uns o altres ens enganyen, o potser ho fan tots dos. Mentrestant la dreta nacionalista espanyola pronostica que la llei destrossarà la unitat d’Espanya i aproparà la independència real de Catalunya. No és del mateix parer la Fundació la Caixa, que ha decidit tornar la seu a Barcelona malgrat la terrible profecia. Senyal que veu a venir molts anys d’estabilitat de fons, malgrat la bromera de les onades superficials.