Pedro Sánchez defensa que l’augment de la despesa militar acordada amb els socis europeus es pot dur a terme sense aplicar retallades a l’Estat del benestar. És a dir, que a la pregunta «canons o mantega?» la resposta ha de ser «totes dues coses». Però aquesta resposta condueix necessàriament a una altra pregunta: «això com es paga?». I la resposta de Sánchez és un equivalent al «ja ho trobarem més endavant». No ho ha dit amb aquestes paraules, és clar, sinó que ha fet referència a possibles decisions europees per flexibilitzar les regles del dèficit i mancomunar una part de l’endeutament necessari. Dues mesures que permetrien gastar avui i pagar demà, perquè el dèficit espanyol es converteix en deute espanyol per pagar les factures, com sap qualsevol empresa amb pèrdues, i el deute europeu mancomunat s’ha de tornar també de forma mancomunada, és a dir, entre tots. Aquest és el preu d’incrementar la despesa en armament sense tocar la sanitat, l’ensenyament o la seguretat interior.
Gastar avui i pagar demà és una fórmula acceptable quan la despesa d’avui serveix per millorar la prosperitat de demà, per exemple amb inversions que incrementin sensiblement la productivitat d’una empresa. Llavors no hi ha problema per tornar els préstecs. Però estem parlant d’endeutar-nos per fer front a una despesa que es repetirà any rere any, ja que el compromís és fer-la créixer fins un percentatge determinat del PIB i mantenir-la allà. Alhora, no es veu que aquesta despesa generi ingressos en el futur per pagar els préstecs. Per tant, en els anys a venir haurem de fer front a dues despeses: la del pressupost de defensa de l’any, i la dels préstecs dels anys anteriors. Llavors tocarà fer front a la tria entre retallar altres despeses, i per tant afectar l’Estat del benestar, o incrementar els ingressos, que procedeixen bàsicament dels impostos. Hi ha una tercera via, és clar, que és anar incrementant el deute any rere any, però la història ens diu que no és una solució que es pugui mantenir gaire temps.