Ha estat necessari que instal·lessin una escala provisional infame perquè ens adonéssim que l’estació d’autobusos de Manresa ha estat maltractant les persones amb mobilitat reduïda. Perquè l’escala provisional substitueix la de formigó que centenars de persones havien de transitar cada dia per anar dels autobusos de l’estació als que tenen parada al carrer Sant Antoni Maria Claret. Una escala sòlida que no feia la mateixa angúnia que el seu relleu però que no era apta per a cadires de rodes i complicava molt la vida a les persones que es movien amb crosses, arrossegaven carretons d’anar a comprar, o conduïen cotxets de nadons amb nadons a dins. I això és així des de fa dècades.
Al dalt de les escales hi ha l’estació d’autobusos, amb les seves andanes on fan parada les línies interurbanes i algunes d’urbanes, així com la veïna estació dels Ferrocarrils de la Generalitat. I a baix, una parada del bus urbà on s’aturen unes altres línies, com la que baixa de la Balconada, o la Perimetral en direcció Renfe, o la que va de la Font cap a Valldaura, o la de Viladordis cap al centre. De manera que si un viatger que acaba d’arribar a la part de dalt vol enllaçar amb un dels busos que paren a la part de baix, ha d’utilitzar les escales (o bé fer una volta enorme per tres carrers, i amb alguna pendent forta). Fins aquesta setmana, les de formigó. Ara, les metàl·liques que fan angunia.
I no és només per enllaçar línies. Al carrer Sant Antoni Maria Claret, a la part de baix, hi ha un rosari d’equipaments sanitaris: dos consultoris mèdics, una clínica dental, un servei d’anàlisis, i a prop, un de radiologia. Com té el peu?, pregunta el metge. Abans de les fumudes escales el tenia millor, respon el pacient. Que ara haguem descobert la infàmia de les escales de mecano està bé, però ens hem empassat les altres durant anys i anys com la cosa més natural del món.