(Aquest és l’article de Regió7 de dimarts passat, abans del darrer cop de timó de Trump)
Entre les escenes memorables de la pel·lícula El Padrí es va fer molt popular, fins l’extrem de crear llenguatge, la del cap de cavall al llit del productor de Hollywood que es nega a donar un paper a l’afillat de Vito Corleone. No cal dir que canvia ràpidament d’opinió i el jove, un cantant en decadència, refà la carrera com estrella de la pantalla (el paral·lelisme amb Sinatra és evident). La diferència entre aquest episodi i el dels aranzels de Donald Trump és que Tom Hagen, el consigliere de Don Cornelone, adopta una actitud educada i dialogant en la seva visita al productor. Aquest es nega a qualsevol negociació i té una reacció furibunda que contrasta amb la calma de Hagen; només després del fracàs de la via dialogada arriba la demostració de força amb el sacrifici d’un semental valorat en sis-cents mil dòlars de 1972. Donald Trump, en canvi, ha optat per posar un cap de cavall al llit de tots els països del planeta (excepte Rússia, ves per on). Com a les pel·lícules més tòpiques, «dispara primer i pregunta després». En els paràmetres de la indústria de l’extorsió, la via Corleone estalvia molta violència: si saps el que estan disposats a fer-te ja no els dius que no. En canvi la via Trump fa estralls innecessaris: en menys d’una setmana milions de persones han vist fondre’s una part dels seus estalvis, gestionats per fons de pensions o d’inversió, i l’economia mundial s’ha omplert d’incertesa. Ell mateix ha explicat alguna vegada els tres fonaments de la seva estratègia: Ataca, ataca, ataca; nega qualsevol acusació, per evident que sigui; i declara’t sempre vencedor.
Colpejar primer i preguntar després és el que va intentar Putin a Ucraïna, però no li va acabar de sortir i ara hi ha un escorxador de vides i un triturador de recursos. El cas ucraïnès, combinat amb el «ja us ho fareu» de Trump, pot haver reforçat la unitat europea, però la solidesa de la tendència és una incògnita. Una enquesta publicada ahir diu que la majoria d’espanyols està d’acord amb la creació d’un exèrcit europeu, però una d’anterior mostra l’escassa disposició dels mateixos espanyols a combatre personalment en cas d’invasió, i molt menys si l’envaït és un altre estat europeu. La combinació de les dues respostes ve a dir que considerem Europa com una entitat externa que ens ha de treure de les castanyes del foc sense que nosaltres haguem de participar en l’esforç. Europeistes insincers, i Trump ho sap.