Els catalans volem el mateix que tothom: que ens estimin. Els Beatles cantaven que al final l'amor que tens s'iguala amb el que fas, però els mortals egoistes sovint estem més preocupats pel primer que pel segon. Som sensibles a les moixaines i els afalacs, i d'aquesta manera se'ns guanya amb facilitat, malgrat que ens costi ser empàtics per correspondre.
Volem que ens estimin, i els governants espanyols que ho han entès han tingut més requesta entre nosaltres que els practicants del menyspreu i la confrontació sistemàtica. Per això el PP sempre ha tingut tantes dificultats electorals a les circumscripcions catalanes: perquè és percebut no només com un partit espanyol, sinó anticatalà. Fa un sol paquet amb els dos conceptes.
Existeixen raons per practicar l'anticatalanisme a les Espanyes. Segles de conflicte i malfiança que comencen quan els monarques de la casa d'Àustria volen que Catalunya participi en el cost dinerari i humà de les seves guerres i quan, d'acord amb la tendència europea, treballen per acréixer el poder de la corona sobre qualsevol institució territorial. La catalanofòbia espanyola és un arbre d'arrels fondes i fruits sucosos. Però com més s'utilitza per esprémer vots espanyols, més rebuig es provoca a Catalunya.
Ara el PP torna a empaquetar l'espanyolitat i l'anticatalanisme amb les seves maniobres contra la oficialitat de català a la Unió Europea. El secretari general del PP català ha reconegut que el partit ha fet trucades als governs europeus per pressionar en aquest sentit. Que la llengua de Verdaguer sigui tan oficial a Brussel·les com la de Cervantes els posa els pels de punta, talment com si aboqués sense remei a la desaparició del Regne.
Per a l'independentisme, el desamor dels polítics espanyols és una bona notícia. Combustible per mantenir encesa la flama en plena caparra dels fets del 2017.