(Per si se’l van perdre, aquest és l’article de dijous a Regió7)
A les sèries policíaques al primer minut es comet un crim i al cap de tres quarts el culpable s’enfonsa, aclaparat per les proves que els brillants inspectors han descobert a un ritme vertiginós. Acostumats per aquestes ficcions, esperem que els misteris de la vida real també es resolguin en un tres i no res, dit i fet, però els guions de la realitat solen ser més complicats que els televisius, i ens fan passar hores i dies (i setmanes i mesos) sense respostes clares. O amb un frenesí d’hipòtesis contradictòries que els diferents actors es tiren pel cap.
És el que està passant amb la gran apagada de dilluns. Ja és trist que mentre la població fa un exercici exemplar de convivència serena (ciberesgarips a banda) per passar el moment difícil, la política espanyola s’enfangui en l’habitual polarització insuportable, més preocupada per assenyalar culpables que per desxifrar les causes.
A mesura que s’ha dispersat la boira s’ha anat perfilant un punt d’origen del daltabaix: es veu que, de sobte, es va esfumar un seixanta per cent de l’electricitat obtinguda als camps de plaques solars, que en gran part s’estenen pel sud de la península. Com si un graciós hagués tancat l’aixeta principal. Com pot ser que, de sobte, desapareguin tots aquests gigawatts? Mentre esperem que els sagaços inspectors identifiquin el culpable en el darrer gir de guió, els presentem tres hipòtesis gratuïtes i gens serioses: L’eclipsi fantasmal, el ratolí rosegafils i l’entranyable Homer Simpson.
Primera hipòtesi: la producció fotovoltaica va caure perquè les plaques es van quedar sense sol a causa d’un eclipsi, que anomenem «fantasmal» perquè ningú no el va veure. Ja se sap que mai no mirem amunt, només avall, al mòbil, i per això va passar desapercebut.
Segona hipòtesi: un fil pelat per un ratolí dins els manyocs de cables que s’amaguen darrera dels panells de llums i pantalles als centres de control de la xarxa. Els fils pelats provoquen curtcircuits que al seu torn fan saltar els ploms en cadena i ens submergeixen en el caos. En un país on els trens de rodalies s’incendien sols al mig del no res, per què hem de descartar aquesta explicació tercermundista?
I la tercera: el dia de l’apagada, al centre de control més central de tots, al cor del sistema, hi havia de supervisor un tal Homer Simpson, que va deixar una llauna de cervesa en equilibri inestable sobre el teclat principal que ho controla tot, va badallar i es va quedar fregit.