(Per si se'l van perdre, aquest és l'article de dijous a Regió7)
El Consell d'Afers Generals de la UE ha tornat a ajornar la decisió sobre l'oficialitat del català.
Ho va escriure Salvador Espriu a l’Assaig de càntic en el temple: «Oh, que cansat estic de la meva / covarda, vella, tan salvatge terra, / i com m’agradaria d’allunyar-me’n, / nord enllà, / on diuen que la gent és neta / i noble, culta, rica, lliure, / desvetllada i feliç!». L’any de la seva publicació, el 1954, Catalunya vivia, com la resta del territori espanyol, sota la dictadura franquista, que si arreu negava les llibertats bàsiques, a casa nostra hi afegia l’acarnissament contra la llengua i la identitat catalanes. Espriu es revoltava contra l’absència de revolta, contra l’acomodació conformista que veia al seu voltant (com si fos fàcil el contrari!), i per això titllava la seva terra de vella covarda. Una repassada crítica a la història llavors recent li permetia afegir l’adjectiu «salvatge». A aquesta realitat fatigosa li oposava una idealització de l’Europa democràtica, que començava al nord dels Pirineus, «nord enllà», curulla de virtuts personals i cíviques. És la temptació de l’exili voluntari que el poeta rebutja perquè «estimo a més amb un desesperat dolor aquesta meva pobra, bruta, trista, dissortada pàtria».
L’any 1954 tot era millor «nord enllà». Però d’això en fa més de setanta anys, i la situació espanyola no és la mateixa. Està lluny de la perfecció i exhibeix rampells autoritaris quan li toquen les essències identitàries de la pàtria, però ha escurçat la diferència amb la Unió Europea i ha superat alguns dels seus membres en la tirallonga d’adjectius del poema. La seva gent no és la més bruta, innoble, inculta, pobra o infeliç. Però en el pensament de molts catalans persisteix ben arrelat el concepte de «nord enllà» com a promesa de felicitat o, al menys, de llibertat i justícia. Des d’aquests fonaments s’han bastit les creences que «Europa ens mira» i «Europa ens donarà la raó», que topen una vegada i una altra amb la dura realitat de la indiferència continental. Per al consens europeu, el Regne d’Espanya és una democràcia més que acceptable i no hi ha cap raó per castigar-la. Al contrari: és un jugador important al gran joc de les aliances i les renúncies. Les exigències dels catalans, ni que tinguin el suport oportunista del govern de Pedro Sánchez, són sacrificables si toquen el voraviu de la família política majoritària i dels estats centralistes que no volen precedents plurilingües amb aval europeu. Nord enllà fa fred.